No, no. Si no me voy. Es que me echan.

El 2 de juny de 2019 vaig escriure sobre Tomás Sanz Allueva (poden llegir l’article ací). Hui puc ampliar aquell article aportant dos fotos (crec és la primera vegada que els poblatans actuals li podem posar rostre) i el relat d’uns fets que podrien ser el desencadenant de la seua eixida de la Pobla en gener de 1923.

Les dos fotografies han sigut facilitades des de l'associació cultural El Hocino (Blesa, Terol)

La primera sols Tomás (no tenim data de la foto) i baix el matrimoni Tomás Sanz i Francisca Oliver molt probable el dia de la seua boda en Cullera

El 9 de juliol de 1922, El Pueblo, publicava un article titulat: “¿Qué ocurre en Puebla Larga?”. Deia el periòdic que el cap de la guàrdia civil protagonista dels Successos “que ayer se cumplió el tercer aniversario” tornava a ser noticia per les lesions que presentava un obrer que declarava havia sigut apallissat per Tomás. La noticia no era tant la pallissa sinó que els metges titulars i el farmacèutic de la Pobla van tenir que deixar el poble i anar fins a València per a denunciar a les autoritats i al col·legi mèdic el tracte rebut “con cierta desconsideración por haber certificado el carácter de las lesiones que presentaba un obrero”. Segons El Pueblo, el col·legi mèdic va ordenar als dos metges i al farmacèutic que no tornaren a la Pobla “hasta que no reciban una satisfacción cumplida”.

Dos dies després (11 de juliol de 1922) El Pueblo va continuar facilitant més dades sobre el que havia passat, assegurant que “no fué un obrero el apaleado por el tristemente célebre cabo de la guardia civil, sino los hermanos don José María y don Salvador Gascó, honrados y prestigiosos comerciantes”. Els dos germans van ser traslladats a València, posats a disposició de l’autoritat militar i quedant posteriorment en llibertat. Al contrari que Tomás, que va romandre a la presó uns dies, fet que va congratular al col·legi de metges tornant a la Pobla els dos metges titulars i farmacèutic.

El 14, 5 dies després de la primera noticia, apareix en un altre periòdic (La Correspondencia de Valencia) un xicotet escrit on es fa referència a una “protesta del vecindario de Puebla Larga contra la conducta del cabo comandante de la Guardia civil”. El Pueblo i El Diario de Valencia van precisar millor (un dia després, el 15 de juliol de 1922) la quantia de poblatans que es van desplaçar fins a València (segons El Pueblo “seguramente el número de dichos vecinos no bajaría de 300” i segons El Diario de Valencia “más de doscientos vecinos de Puebla Larga en su mayoría socios del Sindicato Católico Agrícola”) i el motiu (“interesarse por la tramitación del sumario que se instruye” […] “Visitaron al Capitán general rogándole que se tramitase con toda diligencia el sumario que se instruye por haber apaleado el cabo de la guardia civil á dos prestigiosos vecinos […] expresándole su ferviente anhelo de que se hiciese justicia”). Però el guàrdia civil, Tomás, continuava tenint el recolzament dels cacics de la Pobla i encara que va estar uns dies tancat a València, va tornar al poble provocant que els metges i farmacèutic tornaren a anar-se’n deixant de nou a la Pobla sense servei. Era evident que hi havia un pols entre els metges, farmacèutic, i un nombre gran de poblatans contra el guàrdia civil i determinats cacics.

Una última noticia apareix en premsa sobre Tomás i la Pobla Llarga però no té continuïtat en cap altre periòdic. La Voz del 21 de juliol de 1922 diu que “había surgido una grave colisión entre el cabo de la guardia civil y un grupo de labradores” durant la matinada del 20 i que encara que van intentar saber més no van obtenir cap informació.

Tomás Sanz marxaria de la Pobla en gener de 1923 per la pressió de molts?. Vull pensar que si. S’estava fent un nou quarter que supose voldria inaugurar-lo ell. El seu fill Manuel havia nascut ací en la Pobla en 1920, era un poblatà més. Però posar-se encontra als metges i a tants poblatans podria haver fet que la seua eixida de la Pobla es produïra amb el vist-i-plou dels cacics.

El primer que em va vindre al cap al llegir aquesta pressió a Tomás per aquestos fets i recordar que la seua marxa va ser als mesos, va ser allò que va publicar la revista satírica Gutiérrez el 18 d’abril de 1931 després de la proclamació de la II República en un article titulat: “¿dónde vas, señor gutiérrez, dónde vas triste de ti?”. El maquinista del tren on se suposa puja Alfonso XIII li pregunta si va de viatge i el motiu d’anar-se’n i Alfonso XIII (Gutiérrez) li contesta: “No, no. Si no me voy. Es que me echan”. Aquesta anècdota sempre l’he escoltada a ma casa, en veu de ma mare, que li ho contava la seua. 

Aquesta imatge, portada de La Traca del 21 d'abril de 1931, també podria representar l'eixida de Tomás de la Pobla Llarga

El Dictador Primo de Rivera a la Pobla Llarga

1920 arranca i finalitza amb els Successos molt presents. En febrer s’afirmava a la premsa (en concret en El Pueblo del 5 de febrer) que para todos los hombres independientes se ha hecho imposible la vida en Puebla Larga. Les pallisses als obrers continuaven; l’associació dels treballadors continuava tancada; les autoritats i en especial el cap de la Guardia Civil, el mateix d’aquella nit del 8 de juliol de 1919, han vejado a personas respetables que en Puebla Larga vivían. Aquest article finalitza demanant la fi d’un estat al poble d’anormalitat i donar un pas cap a la pacificació i concòrdia, començant per deixar de cridar el Cap de la Guardia Civil als obrers per a que es presentaren en l’ajuntament, alçant la clausura de l’associació dels treballadors, i sobre tot, que els cacics deixaren de perseguir als obrers. Però no va ser així, sinó totalment al contrari.

Pascual Flores Benavent, era el President de la comunitat de regants de les sèquies Major, Codona i Vistabella. A finals de febrer de 1920, va convocar per al 7 de març, una junta general extraordinària per a autoritzar al Sindicato de riegos de dicha Comunidad para emitir obligaciones o vales por valor de cuarenta y cinco mil pesetas, divididas en títulos de a quinientas pesetas [...] cuyo importe se destinará al pago de las obras que realice el Ayuntamiento de esta población de Puebla Larga, para la construcción de una casa-cuartel para la guardia civil. Un quarter més gran, amb més Guàrdies Civils, era l’objectiu dels cacics poblatans.

La inauguració del nou quarter de la Guàrdia Civil en 1924, va ser portada en LAS PROVINCIAS 

I el 14 d’octubre, dia festiu al nostre poble, es va fer un reconeixement públic (a la Plaça) a tots els Guàrdies Civils que van estar la nit dels Successos (sols va fallar a l’acte un Guàrdia segon, Alfonso Argudo Peñarrocha) per a escarni de totes les víctimes (familiars, amics, obreres i obrers en general). En juliol d’aquell any 1920, mes que es complia el primer any dels fets, el Rei Alfons XIII va concedir als Guàrdies una creu d’argent del mèrit militar amb distintiu blanc (pensionades amb 8 pessetes mensuals per al Cap i 7,50 pessetes a la resta dels Guàrdies) fent l’acte d’entrega ací a la Pobla pel qui llavors era el Capità General de la Regió, Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera 1870 – París 1930) i Dictador des de setembre de 1923 (després d’encapçalar un colp d’estat amb el vist-i-plou del Rei Alfonso XIII). Primo de Rivera va agafar la paraula i alabó y ensalzó la conducta de los guardias, poniéndola de ejemplo, así como las virtudes de una población que, como Puebla Larga, en los momentos actuales, da tan alta prueba de civismo y virilidad, haciendo pública ostentación de su amor al orden y a sus guardadores.

Alfons XIII i el Dictador Primo de Rivera

Amb aquesta fiesta commemorativa com es va batejar en un diari aquell acte, la polarització de la societat ací a la Pobla quedaria forjada per a sempre. Com es sentirien les obreres i obrers de la Pobla aquell dia?

L’alcalde pistola en mà

Hem comentat en un article anterior a aquest, que difícil per no dir impossible serà arribar a una conclusió que responga a la pregunta del per què va acabar la nit del 8 de juliol de 1919 a tirs. Evidentment, saber quines persones van ser les protagonistes i en la mesura del possible saber com eren, ajudarà i molt a intentar respondre esta pregunta. Ja hem escrit sobre un dels protagonistes, el Cap de la Guàrdia Civil Tomás Sanz Allueva, i també algunes dades sobre Arturo Llucián Giménez, l’alcalde de la Pobla Llarga aquella nit. Sobre l’alcalde, vam senyalar que un fet on ell va ser protagonista (ja sent alcalde) en febrer de 1918 ens podria ajudar a saber en quines mans estava la Pobla.

El 21 de febrer de 1918 es publicava en la premsa que Francisco Rubio Goula (Xàtiva c.1860-?) havia vingut a la la Pobla Llarga a fer un míting com a candidat que era, pel districte de Xàtiva, a ser Diputat a Madrid pels Liberals de Prieto en les eleccions generals que es celebraven el diumenge 24 de febrer. Arturo Llucián, alcalde, junt a varis guàrdies municipals, es varen posar a la porta del teatre, revòlver en mà, on anava a fer-se aquest acte polític, obligant a que cap poblatà entraren dins. En arribar a la Pobla Rubio, Arturo el va amenaçar i perseguir amb la pistola, detenint a un dels acompanyants (Román Benet). No va estar sols en aquest acte caciquil l’alcalde. Segons El Pueblo d’aquell 21 de febrer, Pascual Flores, el diputat provincial, també va estar browning en mà dissolvent l’acte, el míting.

El governador (Juan Sánchez Anido) va cridar a l’alcalde i va ordenar una investigació a la Guàrdia Civil. El propi governador va informar a la premsa que tenia també constància per una denúncia, que Arturo Llucián tenia preparades una serie de ilegalidades para ponerlas en acción el domingo próximo, el dia de les eleccions. Doncs en aquestes mans, en les de Flores, Llucián, vam estar els poblatans i poblatanes durant molt de temps i en concret aquella nit del 8 de juliol de 1919. La pregunta està clara: si aquestes persones tant violentes no hagueren estat ocupant estos càrrecs polítics, 6 poblatans hagueren mort aquella nit?  

Concentració molt més multitudinària a la plaça abans que la dels Successos.

Per què va acabar aquella nit del 8 de juliol de 1919 a tirs? Aquesta pregunta, pot ser, ens perseguirà a les poblatanes i poblatans per a sempre. Dic pot ser, a l’haver tants antecedents, tants personatges implicats, que fa realment molt complicat arribar a una conclusió certera sobre els Successos.

Una de les hipòtesis podria ser que l’alcalde Arturo Llucián haguera viscut per primera vegada una concentració de tal magnitud que fruit del nerviosisme i poca experiència haguera desencadenat aquelles morts. Desencadenat per haver cridat a la guàrdia civil (al cap Sanz, que ja hem vist que era persona no de resoldre les situacions parlant) al veure tanta gent a la plaça, però sembla poc probable pel que podem saber hui.

Arturo Llucián Giménez, nascut a la Pobla Llarga en 1869 i assassinat el 18 d’agost de 1936 en el terme municipal de Paterna, va ser nomenat alcalde de la Pobla Llarga poc de temps abans d’una manifestació molt més multitudinària d’obrers (i estic convençut que també de moltes obreres) que aquella dels Successos. Segons ell mateix va informar a la premsa, uns 600 obrers es varen concentrar a la porta de l’ajuntament el diumenge 6 de gener de 1918 demanant pa i treball. La situació a la Ribera era de terrible crisis económica, por hallarse anulado el negocio de la naranja y bien merece que el Gobierno acuda en auxilio de los ciudadanos honrados y laboriosos que piden pan y trabajo. Així que l’alcalde Llucián, 18 mesos abans de la nit dels Successos, on varen estar unes 200 persones en la plaça, va viure ja una concentració de 600 persones.

La conseqüència de la concentració del 6 de gener de 1918 va ser un telegrama de l’alcalde Llucián al governador i al ministre de foment interesando socorros para dar de comer a los 600 trabajadores que hoy, en manifestación, se han presentado pidiendo pan y trabajo. Sembla que l’alcalde sabia i entenia la situació de desesperació dels obrers a la Pobla, sembla que va estar prop d’ells. Molt distint va ser el telegrama que va enviar també al governador el 9 de juliol de 1919 després de la massacre, on va qualificar als obrers de alborotadores que se han congregado en masa en la plaza. Podria haver-se “radicalitzat” Llucián poc a poc, durant el temps que va ser alcalde i passar d’estar amb ells a estar en contra dels obrers?

Arturo Llucián formava part de la Juventud Conservadora de la Pobla Llarga entre los que figuraban don Pascual Flores Serra, don José María Picot, don Alfredo Burguete, don Vicente Hostalet, don Eduardo Serena, don José María Todolí, don Paulino Ferri y don Emilio Durá. Tots ells varen felicitar a Arturo per ser el nou alcalde de la Pobla, publicant-se aquesta felicitació als diaris el 8 de gener de 1918, 48 hores després de la gran manifestació. També feia referència aquest article a que era l’antic president del Círculo Conservador i que el seu nomenament com alcalde havia sigut molt celebrat pels veïns. Un any després, en concret el 26 de gener de 1919, es publicava en El Pueblo un article de Carmelo Sanjuán (obrer que parlava en nom de la humilde y sufrida clase obrera de la Pobla) titulat La huelga de Puebla Larga on deia que es sumamente bochornoso lo que viene ocurriendo en esta población [...] por culpa de unos cuantos patronos, o mejor dicho, por uno solo que es don Salvador Llorca, además de patrono cacique, a quien sigue don Pascual Flores y el alcalde don Arturo Llucián, que vergüenza habían de tener al seguir los consejos del gran señor de horca y cuchillo De no poner pronto remedio á este estado de cosas, podrían ocurrir sucesos lamentables de los que serían únicos responsables las autoridades mal aconsejadas por el casi analfabeto cacique. Amb totes les reserves pel que es va publicar a la premsa, tenim primer el beneplàcit de la població al seu nomenament com alcalde en gener de 1918 i no és del tot desgavellat pensar així ja que Arturo Llucián era i venia de família de xicotets llauradors com ens diu Joan Català, però un any després, els obrers poblatans el posaven a l’altura de Salvador Llorca, senyalant que es deixava portar per ell, pot ser per les ganes que podia tenir Llucián per pujar de grau social com també ens diu Català. Sembla que podría haver una evolució de l'alcalde i veure als obrers de distinta forma durant el seu mandat. Però hi ha un fet en febrer de 1918 que ens deixa veure com era Llucián de veritat i que ho deixe per a més endavant per no fer aquest article massa llarg.

La importància de la dona, per estudiar.

Aquest 2019 estem ací a la Pobla Llarga revivint els Successos. Estem aprofitant la commemoració del primer centenari d’aquella fatídica nit a la plaça davant l’ajuntament per buscar, estudiar, i interpretar la documentació existent sobre el que va passar aquell 8 de juliol de 1919, però també abans i després. Un dels temes que em sembla poc treballat és el paper de la dona poblatana en particular i riberenca en general dins del moviment obrer que demanava jornades de treball i sous raonables durant aquella dècada de 1910. Hi ha informació al respecte i en estudiar-la tens la sensació que la història ha deixat de costat a la dona, una vegada més.

Julia Hudson-Richards senyala que en 1914 mils i mils de dones (i homes) treballaven en distints sectors de la industria tarongera, collint, transportant, o fins i tot construint les caixes de taronja, entre altres. Ací a la Pobla tenim una foto, facilitada pel cronista Joan Català datada en 1914 i ubicada en l’Hort del Torrentí (Hort de Sánchez de León), on podem veure prou més dones que homes collint. 

Les dones en els pobles tarongers on proliferaven els magatzems de confecció, s’organitzaren en societats de resistència com ens diu Francesc-Andreu Martínez Gallego, amb l’objectiu primer de baixar fins a 8 hores la jornada laboral ja que la mitjana d’hores que les dones treballaven era de 12 per dia i intentar rebre un sou més digne que els 0,10 € que cobraven al dia. Ací a la Pobla Llarga, la data de la constitució legal de les dones en associació per a defensar els seus interessos com a treballadores es de febrer de 1918. La Unión Femenina es va establir a la plaça de la Verge (plaça Canalejas, 5 en 1918) presentant els seus estatuts en València l’1 de febrer, i realitzant l’assemblea constituent el dia 9. La seua primera presidenta va ser Julia Llinares. Sense poder precisar la data concreta, el nom de l’associació va ser canviat a las confeccionadoras de cajas de naranja agafant la presidència Clotilde Navarro Sancho. 

Que la data de constitució legal de l’associació fora en febrer de 1918, no vol dir que les dones a la Pobla Llarga no participaren abans en concentracions o manifestacions. Julia Hudson-Richards senyala que en març de 1917, en la vaga general a la Ribera, les dones (també homes i xiquets) demanaven vaixells, pa i treball, xifrant unes 4.000 les que marxaren per les places de Carcaixent, d’Alzira, la Pobla Llarga, entre altres pobles de la Ribera.

Referències a La Unión Femenina de la Pobla Llarga en la hemeroteca tenim algunes d’entre les que cal destacar la que figura en El Pueblo del 19 de febrer de 1919, on apareix un article titulat Mitin Socialista en Puebla Larga i comenta el triomf que varen obtenir desprès de la vaga els treballadors en general i en particular por las compañeras de la Unión Femenina. Continua l’article comentant que el acto vióse concurridísimo siendo el local insuficiente para contener a la muchedumbre entre la que figuraba infinidad de mujeres.

Cal aprofundir més en la figura de la dona dins del moviment obrer a la Ribera i per descomptat a la Pobla Llarga. Estic convençut que amb un estudi més concret descobrirem la importància de la dona en aconseguir les millores laborals i de sou que poc a poc varen anar produint-se al segle XX ací.

Realisme Social

Visitar el Museu de Belles Arts de València sempre és un goig. Els poblatans tenim, si em permeten l’expressió, l’obligació d’anar almenys una vegada en la nostra vida per veure el Retaule de la Vida de la Mare de Déu que segons la història diu, estava a l’ermita de la Pobla Llarga i que Emili Gascó ens mostra al documental històric nostre.

 

Immersos com estem en recordar els Successos, si visitaren el Museu, segur que un quadre, un pintor, vos cridaria i molt l’atenció. Es tracta d’Antonio Fillol Granell (1870-1930), principal representant del realisme social i que amb aquest quadre pintat en 1904 i titulat Després de la Refrega és la imatge que millor pot representar el que va succeir aquella nit del 8 de juliol de 1919 a la Pobla Llarga.

Quadre propietat del Museu de Belles Arts de València i que ens ha autoritzat a publicarlo en aquest article

Posats en contacte amb la família, el seu besnet, Ignacio Gómez, ens va comentar que l’obra d’Antonio “son auténticos documentos periodísticos de acontecimientos desarrollados en Valencia, es el caso de su obra "Revolución" (hoy desaparecida), en la que se representa una carga de la Guardia Civil contra una manifestación obrera frente a La Lonja, "La noche de San Benito" en la que podemos ver la dispersión "a sablazos" de unos manifestantes a las puertas del Gobierno Civil, mientras que estos se defienden lanzando piedras, o la citada "Después de la refriega", también titulada "La semilla"  o "El hijo de la revolución" y en la que vemos los momentos posteriores a una protesta obrera en la calle Colón, esquina Ruzafa, con dramático final”.

Imatge del quadre La Noche de San Benito facilitada pel besnet Ignacio Gómez 

La lona que poden veure a la plaça i que reproduïm la imatge ara ací, és un encàrrec de la Regidoria de Memòria Democràtica a l’escultor xativí Xavier Soro. El que estem mostrant ara és un esbós de l’obra que es deuria titular Els Successos i que deuria arribar a poder ser una escultura per a dignificar als sis poblatans morts.

Els Successos, esbós de l'escultor Xavi Soro

Tomás Sanz Allueva, per sempre lligat a la Pobla Llarga

Sens dubte, un dels personatges dels Successos va ser el Guardia Civil Tomás Sanz Allueva. Tomás va nàixer a Blesa, poblet de la província de Terol, el 21 de desembre de 1884, sent fill de Manuel Sanz Ortilles i de Baltasara Allueva Mercadal. El 7 de maig de 1909 va entrar a formar part de la Guardia Civil arribant fins a Alferes en gener de 1936.

El seu primer destí va ser en la comandància de Terol, destinant-lo al poble de Monroyo, però al poc de temps va ser traslladat a Barcelona pels “sucesos sediciosos de Cataluña, en los que formó parte para reprimir-los” (setmana tràgica del 26 de juliol fins al 2 d’agost de 1909). Açò és el que va deixar per escrit el Director General de la Guardia Civil on diu que va tindre molt bon comportament.

Foto que apareix en la revista publicada en Barcelona, La Actualidad, amb data 5 d’agost de 1909.

Allí es va quedar, en Barcelona, fins febrer de 1911 on va ser destinat a Monforte, passant a València en gener de 1912. En 1913, en concret el 29 de gener, va contraure matrimoni amb Francisca Oliver Lafarga, nascuda a Cullera en 1890. Fins setembre de 1914 va estar a Cullera, passant a Algemesí on va estar fins finals de 1917. Durant els anys que va estar a Algemesí va eixir dos mesos (maig i juny) a Almeria en 1915 i va rebre en febrer de 1916 felicitacions per capturar als qui estaven robant pel terme d’Algemesí.

D’Algemesí va anar a Barcelona (novembre 1917) fins a abril de 1918 on va recaure en Teresa i ja en maig de 1919 arriba a la Pobla Llarga. Segons l’historiador local Josep Lluis Navarro, la seua arribada a la Pobla no es casual. L’anterior Cap de la Guardia Civil no es plegava a les demandes dels cacics i va ser substituït per Tomás Sanz que segons es recull en la premsa (El Pueblo del 11 de juliol de 1919) “él solo se bastaba para meter en cintura a toda la Sociedad Obrera”. Tot el que va passar aquella nit del 8 de juliol ja ha estat contat per Josep Lluis Navarro, quedant Tomás Sanz Allueva per sempre lligat a la nostra història pels Successos. Però també per ser el pare d’un poblatà més, Manuel Sanz Oliver.

Manuel, va nàixer el 30 d’abril de 1920 al Quarter que estava en la “carretera Estación”. Va arribar a ser Brigada d’aviació i va morir en 1972 en un fatídic accident d’aviació que es pot llegir en la premsa com el Diario de Burgos del divendres 7 de juliol de 1972.

Portada del Diario de Burgos on poden llegir com un avió va caure en aigües de les Illes, morint tota la tripulació, els únics que anaven en ell. Dins apareix la noticia i ja apareix el nom de Manuel

Tomás va estar a la Pobla Llarga fins gener de 1923 on va ser destinat a Jarafuel. El 14 d’octubre de 1920 com ens narra Josep Lluis Navarro en la pàgina 304 del seu últim llibre, varen rebre tots els Guàrdies Civils dels Successos, condecoracions i ara tenim ja el nom de tots els Guàrdies:
el cap ell, Tomás Sanz Allueva
el primer dels guàrdies, José Calatayud Martínez
segon dels guàrdies, Carlos Sendra Domínguez
altre, José Sala Moncho
altre, Alfonso Argudo Peñarrocha

Aquesta imatge correspon a la plaça el dia 29-04-1924, dia que es van inaugurar el nou Quarter de la Guardia Civil on hui tenim la Casa de la Cultura Enric Valor

On estan els cossos?

Josep Lluis Navarro, a la pàgina 302 del seu nou llibre sobre la nostra història de 2017, ens diu que “el dia 10 el poble en massa acudí al soterrament de les víctimes [de la nit del 8 de juliol de 1919] en el que estigué present també la Guàrdia Civil per a evitar incidents i informar personalment al governador Durán sobre l’acte. La Voz de Valencia, al fer la crònica del soterrament, digué que es desenvoluparem conmovedoras escenas entre las familias de los muertos, i els corresponsals de El Pueblo i el Mercantil Valenciano es desplaçaren a la Pobla per a ser testimonis directes“. Però, on estan els cossos?

Durant mesos hem estat treballant per poder localitzar on estan soterrats els jornalers assassinats i lamentablement sols hem trobat un, tenint que donar ja com a inútil la possibilitat de trobar als altres cinc que varen ser soterrats el dijous 10 de juliol com no sols es va comentar en la premsa sinó també pel propi rector Vicente Rubiols Castelló. Tenim en les nostres mans una copia digital dels certificats de defunció de l’església i Rubiols va certificar que “el día diez de julio de mil novecientos diez y nueve mandó dar sepultura eclesiástica en el cementerio de este pueblo transcurrido que fuese el debido tiempo al cadáver de …”.

La hipòtesis de més pes és que es varen soterrar en terra i el pas dels anys ha fet desaparèixer qualsevol senyal per saber on estan. No és estrany al nostre cementiri no trobar a algun difunt ja que la seua organització des de l’inici ha sigut prou caòtica i molt més els que estan soterrats en terra. També es diu per algunes veïnes i veïns que el camí de la part vella del cementeri, on al centre es troba una rèplica de la Creu de Terme, es va fer per damunt de sepultures. Una altra hipòtesis és que finalitzada la Guerra es va crear al cementiri la secció Grupo Caídos (“lateral izquierda entrando, nichos del 1 al 10” entre la secció 1 i 2) on varen depositar les restes del rector Rubiols assassinat el 5 d’agost de 1936. Sabem de l’odi que regnava després de Guerra i soterrar al rector junt als “revolucionaris” sembla incompatible per als franquistes i qui sap si al final de forma totalment conscient es fera desaparèixer les seues tombes i fixes.

José Ramón Villaplana Oliver (14 de maig de 1900 - 18 de juliol de 1919) 

Aquesta hipòtesis última pot agafar més força al trobar sense cap dificultat a l’últim mort d’aquella nit que es va produir deu dies després, en concret el 18 de juliol de 1919 per les greus ferides que li va ocasionar el tir que va rebre. De fet en el certificat de defunció del registre civil que es troba a l’ajuntament es senyala com a causa de la mort “hemorràgia de la arteria femoral” però és el rector Rubiols qui certifica en el registre eclesiàstic que va morir “a consecuencia de herida de arma de fuego”. Segons ens narra la seua neboda, ell va eixir de casa la novia i al veure tanta gent a la plaça va parar i va rebre un tir en la cuixa. Jose Ramón Villaplana Oliver, de 19 anys, va ser soterrat el 19 de juliol de 1919 en un primer nínxol i en la làpida es va col·locar aquesta poesia:

19 años tenia

cuando la vida perdí

en una muerte triste y villana

que pide clemencia al cielo

A la família sempre els varen dir que el tir no era per a ell, que va ser un greu accident. Aquesta afirmació deixa clar que el tir als altres cinc si va ser premeditat, pot ser per considerar-los capitosts. Per aquest motiu també s’haguera pogut esborrar les seues tombes. Hui, la primera làpida no la podem veure al ser tapada per una nova al considerar la família, no fa tant de temps, que la primera estava en mal estat per ser mostrada, però la família sap on està i continuen anant a depositar-li flors, cosa que la resta de familiars no poden.

Lápida actual on està soterrat José Ramón Villaplana Oliver i que tapa l'original de 1919

Sis o set morts?

Entre la documentació que trobem sobre els Successos, hi ha un article del periodista Carlos Esplá publicat el 16 de juliol de 1922, tres anys després d’aquella nit fatídica, que en principi ens va deixar preocupats per l’afirmació de que el total de morts varen ser set.

Josep Lluis Navarro ens ha deixat escrit que el total de morts havia sigut de sis: “tres treballadors dels camp moriren la mateixa nit del dia 8 [...] Dos més moriren l’endemà a causa de les greus ferides [...] i el dia 18 de juliol morí l’obrer [...] greument ferit també la nit del dia 8”. L’historiador local també ens diu en la pàgina 297 del seu últim llibre, que tres més foren ferits greus, així que: Carlos Esplà simplement havia errat en la xifra de morts després de tres anys d’haver escrit ell sobre els Successos com a corresponsal de El Pueblo? O havia mort algun dels ferits greus posteriorment i no s’havia contemplat?

Josep Lluis Navarro ens senyala el nom dels obrers ferits greus: “Graciano Pellicer Calatayud, Vicente Lluch, Isidoro Linares Cortes". Hem buscat en el registre civil de l’ajuntament i em trobat la inscripció de la mort d'Isidoro Linares Cortés, però en 1929. De Graciano i Vicente, no ha aparegut la seua inscripció en el llibre de defuncions. Així que l’afirmació de Carlos Esplá de que el total de morts va ser de set i no de sis, la podem donar com a errònia.

Però aquest article del periodista és molt interessant i els animem a llegir-lo completament (poden descarregar-lo polsant ací).  

Sis poblatans morts, cap culpable.

Com bé sabem gràcies al treball realitzat i publicat per Josep Lluis Navarro sobre els Successos de la Pobla Llarga, molta premsa es va fer ressò del que va succeir al nostre poble aquella nit del 8 de juliol de 1919. Ell ens senyala que el primer en publicar sobre els fets va ser La Voz Valenciana el dia 9 de juliol, que transcriu el telegrama del capità de la Guàrdia Civil al Governador. El 10 i següents, ja arreplega una gran quantitat de diaris els Successos (Las Provincias, El Mercantil Valenciano, ABC, El Pueblo) i també EL SOCIALISTA. Aquesta font no apareix citada a les publicacions de Josep Lluis Navarro però cal deixar clar que el seu treball és sens dubte immillorable.

 El Socialista del 10 de juliol de 1919

El Socialista va nàixer en gener de 1885 en l’agrupació de Madrid del PSOE. El 10 de juliol de 1919 va publicar en primera plana: LA TRAGEDIA DE PUEBLA LARGA. Des d’aquest primer article ja deixa clar que va a informar sobre el que ha passat però també a introduir opinió.

“Los atropellos, las vejaciones, los tormentos, los fusilamientos incluso de pobres por la guardia civil son para los jaques del maurismo puras fantasías, novelerías intranscendentes, que inventan las izquierdas para desacreditar al Gobierno.

Cuando se les reprocha sus crímenes se encogen de hombros diciendo que son puras fantasías … Pero mientras, la lista de obreros organizados muertos villanamente aumenta sin cesar.

Lo de Puebla Larga es sencillamente horrible, y no puede haber versión oficial, por amañada y mentirosa que sea, capaz de borrar este hecho fundamental: han muerto cinco obreros en la refriega, si es que la hubo, y ni un solo guardia está herido”

                   

 Día 11

Día 13

Día 15

Día 16

En les publicacions del dia 11, 13, 15, i 16 de juliol de 1919 apareix article sobre els Successos i el diumenge 20 de juliol de 1919, Pablo Iglesias, fundador del PSOE, escriu un article titulat EL CASO DE PUEBLA LARGA. Aquest article comença parlant de la intervenció de Prieto en el Congrés i la resposta del Ministre. De com Prieto havia explicat els fets i com havia argumentat Goicoechea per a culpar als obrers del que allí havia passat. A continuació Pablo Iglesias diu: “vamos a ver en este caso, por ser ya posible hacerlo, quién tenía razón, si nuestro correligionario Prieto o el exministro Goicochea”. Amb la fórmula de pregunta i resposta ens fa veure que en aquest cas, justícia? res de res. Cent anys després continuem igual. Sis poblatans morts, cap culpable.

Diumenge 20 de juliol de 1919, article sobre els Successos signat per PABLO IGLESIAS 

11 de juliol de 1919, els Successos al Congrés dels Diputats

Sens dubte, els fets que la nit del dimarts del 8 de juliol de 1919 van ocórrer al nostre poble, van ser molt greus. La vida d’un ser humà és un dret fonamental i sis poblatans, sis homes (el més jove sols 19 anys) van ser privats d’aquest dret assassinant-los.

Al Congrés dels Diputats, el Diputat Indalecio Prieto Tudero, va intervindré el divendres 11 de juliol demanant en primer lloc la lectura de l’article 16 del Reglament de la Càmera: "Hasta la constitución definitiva del Congreso, éste no se ocupará de otra cosa más que del examen de actas y de las comunicaciones del Gobierno y del otro Cuerpo Colegislador, a no ser que ocurriera algun incidente extraordinario, péro nunca de proyectos ni de proposiciones de ley." 

El Senyor Prieto va preguntar a la Presidència si considerava “los sucesos sangrientos y luctuosos desarrollados en Puebla Larga” un assumpte extraordinari (deixant clar que per al seu grup si ho era) per poder ser tractat per la Junta de Diputats. El Diputat Socialista reprotxava al Govern que no haguera notificat aquestos successos (almenys per obligació moral) a la Junta de Diputats, i que ells si consideraven important “que deliberemos sobre ellos”. El Senyor Prieto va explicar que “la Guardia civil, sin ningún toque de atenclión previo y el elemento patronal de la población, al unísono con la Guardia civil, han disparado sobre las masas populares, inérmes e indefensas, y han causado el número de víctimas que la Prensa relata”. També va explicar com varen començar aquestos fets i que la finalitat era requerir al Govern “con toda presteza” una comissió parlamentaria per vindre fins la Pobla i comprovar la realitat de les informacions “que inanan sangre”. 

El Senyor President va fer oïts sorts a la petició del Diputat Prieto i va argumentar que havia fet “ya el uso que podía hoy hacerse del art . 16, y que ahora debemos pasar a otro asunto”. 

El Senyor Prieto va demanar la paraula i també el Ministre de la Governació (Antonio Goicoechea Cosculluela). El President li va donar la paraula primer al Ministre que va fer una defensa de l’actuació de la Guardia Civil, comunicant que estaven a la espera de més informes però que estava molt tranquil ja que “todas las fuerzas vivas de la población, el alcalde, el cura párroco, el juez municipal, los diputados provinciales” havien mostrat mitjançant un telegrama la seua gratitud per la bona actuació del comandant de la Guardia Civil ja que per a ells havia evitat “mayor y más grave desarrollo” durant aquella nit. 

En finalitzar el seu parlament el President li va donar la paraula al Diputat Prieto que va voler manifestar en primer lloc que no compartia la decisió del President de no portar el tema a la Junta de Diputats i va continuar dirigint-se al Ministre, fent menció a la constitució de la Societat de llauradors “que sigue orientacions socialistas” i que naturalment els que ell considerava “fuerzas vivas” estaven oposant-se al naixement i desenvolupament d’aquesta Societat. També va incidir en el fet que va originar tot aquest succés i que els que a la plaça acudiren “sin ningún acto hostil hacia nadie se les disparó, se les hirió y se les mató”. Al final de la seua intervenció va demanar al Govern “que vea el medio de satisfacer los anhelos de justícia” però en tornar a prendre la paraula el Ministre, va tornar a reafirmar que la Guardia Civil va actuar de forma correcta ja que sols dos moriren per Mauser, l’arma reglamentaria d’ells, i la resta per tir d’escopeta i pistola, deixant ja el tema tancat. 

La pregunta es evident: podria aquest succés haver-se tancat per a la història d’una forma completament distinta si el President, el Sr. Marqués de Figueroa, haguera acceptat la petició del Diputat Indalecio Prieto de tractar els fets de la nit del 8 de juliol a la Pobla Llarga com excepcionals i haver constituït una comissió parlamentaria? 

Si desitgen llegir el diari d’aquella sessió, divendres 11 de juliol de 1919, al Congrés dels Diputats, ací poden descarregar-lo.