Dins de totes les responsabilitats que un Govern Municipal té (que son la veritat
moltes) hi ha una realment important per a nosaltres però molt difícil de portar
a cap, de realitzar, ja que no depèn al 100% del que fages. Però és realment
cert que depèn de com es gestiona aquest tema pot influir més o menys en
aconseguir aquest objectiu. Estem parlant de la responsabilitat d’aconseguir
que les veïnes i veïns s’involucren en la gestió del que es seu, participen en
donar solució als problemes del seu poble, i fins i tot pugen valorar formar
part d’alguna de les llistes dels partits polítics per a accedir a l’Ajuntament
(a formar part de la Corporació Municipal) i un llarg etc.
Estem en democràcia, som nosaltres els que ens tenim que governar. Alguns
vam pesar en un moment determinat, en una etapa de la nostra vida, que si
alguna cosa volíem canviar, no li ho podíem demanar als nostres pares ja que
eren majors i tampoc als nostres fills ja que eren menuts, així que era el
nostre moment. Una vegada ja dins, cal no sols treballar per poder fer el que
penses millor en eixe moment sinó també en el que penses podrà ser millor per
al futur i com no, que hi haja un relleu per a quan comences a ser major.
Hem fet tantes coses (des del Govern Municipal) cap a aquest objectiu que avorriria
ara contar-les i la veritat es que se està notant cert canvi en aquesta
direcció, la de la participació de tots, i com a exemple l’èxit que està tenint
el DECIDIM LA POBLA (hui ja 18 projectes presentats i encara queden 11 dies per
poder fer-nos arribar més propostes per millor la Pobla Llarga).
Vos deixe aquesta poesia de Rosa González que va rebre el 3 premi en el
concurs de poesia de la Pobla Llarga de 1996 i es va publicar al programa de
festes de 1997.
HE MIRAT ...
He mirat al cel i he vist un ocell
volava abatut i un tant inquiet
he tornat a mirar i ara ho comprenc
he vist el cel de fum cobert.
He mirat al mar i he vist un peix
nadava insegur i un tant impacient
he tornat a mirar i ara ho comprenc
he vist el mar d’una taca cobert.
He mirat el paisatge i he vist una llebre
corria espantada i un tant inconscient
he tornat a mirar i ara ho comprenc
he vist el paisatge de flames cobert.
He mirat el parc i he vist un xiquet
jugava amagat i un tant innocent
he tornat a mirar i ara ho comprenc
he vist el parc de soldats cobert.
He mirat la meua terra i he vist a la gent
parlava, es queixava però no feia res
he tornat a mirar i no ho comprenc
com podem arribar a aquest extrem.
