Ara, el Camp.

Tots ens estan dient que mai res serà igual. Aquesta crisi sanitària i també econòmica ens ha fet replantejar-nos moltes coses, a nivell personal i professional, i jo confie que aquest més que probable canvi que anem a fer totes i tots en les nostres vides es trasllade a nivell polític.

Una de les activitats essencials durant aquesta crisi ha sigut l’agricultura. Fa dos mesos, a València, es manifestàvem els llauradors (segons la premsa la més multitudinària en deu anys) demanant el més bàsic per a qualsevol: un mínim de rendibilitat que garantisca al llaurador el poder sobreviure de la seua professió.

Hem vist que les xifres de l’atur han sigut altes i molta més gent estan a casa amb expedients de regulació de treball “temporals”. Al nostre terme municipal la quantia de camps abandonats és prou visible. Camps de regadiu, amb moltes possibilitats però sempre que el estar dies i dies, hores i hores treballant donen per a portar un jornal a casa. Va ser possible a partir d’ara? Molta de la nostra conciutadania podria tornar als camps, a la mateixa professió que els seus avis?

A quedat demostrat que sense un mínim de preu al camp, el llaurador abandona el que li resulta una ruïna i espanta del mateix als seus fills i nets. Ara és el moment de posar la política damunt la taula i garantir als llauradors el poder-se guanyar la vida al seu camp i igual podem baixar les xifres de l’atur, i mantenir un sector prop a nosaltres (no a l’altra part del món) que com s’ha vist és primordial davant situacions com la que estem vivint.