Fi del NO CAS la mina

L’1 de juny de 2020, definitivament (el 20 de febrer de 2020 ja hi va haver un primer sobreseïment) l’Alcaldessa de la Pobla Llarga, Neus Garrigues Calatayud, ha sigut alliberada del malson d’estar imputada per la denúncia de l’ex-alcalde Rafael Soler Vert formulada després de la denúncia de l’Ajuntament de la Pobla Llarga sobre el pagament de centenars de mils d’euros de totes les poblatanes i poblatans per part de Soler a una empresa per haver finalitzat el Monterrey que com tots saben continua en rajola pura. 

No teníem dubtes, els Socialistes de la Pobla Llarga, que aquesta denúncia intentava fer mal. Fer mal a l’Alcaldessa en tots els aspectes (personal i polític), al Govern Municipal que en entrar a governar en juny de 2015 ens vàrem trobar amb un desastre monumental ocasionat per la gestió nefasta del PP durant 12 anys i davant la denúncia constant d’aquesta situació Soler va buscar la desestabilització, i a una Agrupació Local Socialista que havia treballat de valent per demostrar a la Pobla Llarga que Rafael Soler no era l’Alcalde que este poble necessitava. 

Però la unitat de tots els Socialistes, la força de l’Alcaldessa que ha suportat primer la denúncia, després tot el procés judicial (qui passa per algun sap de la pressió que suposa) i després l’apel·lació del propi Soler al primer sobreseïment del NO cas, ens porta a estar hui més forts que mai i amb la nostra Alcaldessa.

Ací tenen l’enllaç a un AVANT especial que es va fer en octubre de 2017 per a explicar a tots vostès que va ser allò de LA MINA i l’enllaç de la noticia que publica hui el LEVANTE sobre la fi del NO CAS la mina. Enhorabona Neus Garrigues, Alcaldessa, ja que tot l’esforç fet durant tot aquest procés ha portat la seua recompensa, que ha sigut en principi tant simple com dir la veritat. En cap moment hi va haver en la finalització d’aquella història del PP sobre la Mina, cap actuació que no fora a favor dels interessos de la Pobla Llarga.

El còlera de 1885 a la Pobla Llarga, assignatura pendent

A la premsa, durant aquesta pandèmia, s’ha estat publicant articles sobre altres epidèmies patides pel ser humà en els segles XIX i XX. Alguns d’aquestos articles han fet referència al còlera, especialment el patit en 1885 en la província de València, trobant treballs locals en altres municipis menys nosaltres que no tenim res publicat. En principi, vaig pensar, serà per no haver patit nosaltres aquesta epidèmia com en altres poblacions però he trobat sols una dada que em fa pensar que 1885 va ser un any dramàtic per al nostre poble.

El 30 de juny de 1890, Enrique Fajarnés Tur (1858 - 1934) llegia el seu treball titulat el colera en Valencia en el col·legi de metges i farmacèutics de Palma. En aquest treball arreplegava sols una dada sobre Puebla Larga: va ser el segon poble de la província de València en 1885, on la mortalitat dels atacats pel còlera va ser descomunal, en concret el 85,71%. En aquest treball del metge Enrique Fajarnés, ja no torna a parlar de la Pobla per a res però dona altres dades que amb totes les reserves podria ajudar a fer-nos veure que aquest tema cal treballar-lo seriosament.

Una de les primeres xifres es el total de persones afectades en els 221 pobles de la província de València que van tenir còlera: 45.641. D’aquestes es van morir 21.680. Açò correspon el 47,50% i segons el metge Enrique, a la Pobla es van morir quasi el doble de la mitjana, el 85,71%. Però no sabem el total d’afectats que vam tenir i en aquest punt entre en el camp de les suposicions en el perill que açò comporta.

El metge, Enrique, dona dades d’altres poblacions (en concret de set). Senyala el total de persones contagiades i el percentatge que correspon a la població total, però de la Pobla no. Ens diu que a Carcaixent, el 12,08% de la població va contraure còlera (252 persones) morint el 71,03% dels malalts (179 carcaixentins). Podríem nosaltres estar en un índex semblant? Si en 1885 podrien viure a la Pobla, mínim, unes 1.799 persones (sabem que en 1877 hi havia una població de fet de 1.651 persones i fins 1885 van nàixer 606 i morir 458) podríem haver tingut a la Pobla un total de 217 afectats? morint un total de 186 poblatans i poblatanes?

Les possibles morts de 1885 seria la causa principal del no creixement en el nombre d'habitants a la Pobla en 1887?

Com he dit, falta confirmar aquesta dada que en principi no sembla molt complicat (en la seu de la Biblioteca Nacional de Recoletos i en la d’Alcalá hi ha uns exemplars de: Resumen general de las invasiones y defunciones por causa de cólera ocurridas en España durante el año de 1885) i que ho farem tant prompte la COVID-19 ens deixe.

Tot anirà bé, però amb els 2 metres.

A la web https://www.epdata.es/ se’ns està informant des de l’inici de les dades que la COVID-19 ens està deixant (contagiats, morts, etc.). Cap al final de la plana dedicada a la pandèmia apareix una imatge gràcies a un estudi de THE LANCET que ens fa veure com hi ha un repunt en els contagis “quan les mesures de distanciament social es redueixen”.

Flexibilitzar les mesures de confinament és necessari ja que hi ha moltes altres infermetats que poden aparèixer per estar tancats a casa i com no, tots els problemes econòmics que està suposant aquesta situació. Però el repunt apareixerà no per la flexibilització ens si del confinament sinó per no respectar el distanciament de 2 metres, per no netejar-nos les mans de forma “compulsiva”, per no utilitzar la màscara.

Si quedar-nos en casa ha sigut dur; si anar a treballar sense mesures de prevenció clares com al principi d’aquesta crisi es va veure ha sigut molt dur; sembla que el fet d’incorporar aquestes pautes, aquests hàbits de distanciament sobre tot, semble més dur que tot el que hem passat.

Durant aquesta primera setmana de fase 1, s’ha pogut veure com la gent li costa mantenir els 2 mestres, una de les mesures més importants, i l’administració (el nostre ajuntament) no pot estar damunt de tots per fer-la complir. Està en les nostres accions aconseguir que NO es complisca els que els científics ja van advertir des de l’inici, que hi ha repunt en el moment es relaxen les mesures de distanciament. Així que incorporem al nostre dia a dia aquestos 2 metres, continuem netejant-nos molt les mans, i utilitzem la màscara.

Vides segades

A estes hores (divendres 24 d’abril de 2020, 19:30 h) teníem programada la inauguració d’una nova exposició a la Casa de la Cultura dins dels actes organitzats per a recordar a totes i tots els poblatans víctimes del franquisme. Aquest any i gràcies al treball primer de Josep Lluis Navarro reflectit als seus llibres, com no d’Aina i la millora de moltes dades per Joan Català, volíem mostrar a tots vostès, com el colp d’estat perpetrat en juliol de 1936 posant-se al front dels militars sublevats Franco, va segar la vida d’uns 60 poblatans entre el 5 ‘agost de 1936 (va ser mort el rector Rubiols) i el 25 de maig de 1950 (mataren a José Llinares Beltrán).

L’objectiu d’aquesta exposició era mostrar a les actuals generacions de poblatanes i poblatans la conseqüència inhumana d’aquell colp d’estat, que es va emportar des de l’inici la vida de molts poblatans (pares, fills, amb distintes professions, etc.). Cap conflicte entre persones a de finalitzar amb la mort de ningú i immersos com estem en aquesta pandèmia, estem més que mai, donant-nos compte de que la pèrdua d’una vida humana és un mal irreparable i açò és el que aquesta exposició volia fer veure a les actuals poblatanes i poblatans.

Un exemple de poblatà que va morir, en aquest cas al front el 24 de gener de 1939 amb 29 anys, és Emilio Ibáñez Bohigues. Ciclista durant la dècada dels anys trenta, va estar competint professionalment i gràcies a ell (i també als dos germans Elviro i Alejandro Rodríguez) la Pobla Llarga va ser un referent en aquest esport i la Guerra va segar una vida que de segur haguera aportat molt a aquest esport.

La sala d’exposicions s’anava a dividir en tres zones: inici de Guerra; als distints Fronts; durant la Dictadura. En alguns familiars ja s’havia contactat (faltaven molts altres) per intentar tenir fotografies d’ells, objectes que ens pugueren ajudar a saber més sobre ells, sobre les seues professions, etc., i així propiciar la reflexió sobre la injustícia de llevar la vida a un ser humà i en el nostre cas, com la Guerra i la repressió posterior van segar la vida a molts poblatans.

Aquesta exposició queda al calaix fins que la COVID-19 ens deixe en pau.

Ara, el Camp.

Tots ens estan dient que mai res serà igual. Aquesta crisi sanitària i també econòmica ens ha fet replantejar-nos moltes coses, a nivell personal i professional, i jo confie que aquest més que probable canvi que anem a fer totes i tots en les nostres vides es trasllade a nivell polític.

Una de les activitats essencials durant aquesta crisi ha sigut l’agricultura. Fa dos mesos, a València, es manifestàvem els llauradors (segons la premsa la més multitudinària en deu anys) demanant el més bàsic per a qualsevol: un mínim de rendibilitat que garantisca al llaurador el poder sobreviure de la seua professió.

Hem vist que les xifres de l’atur han sigut altes i molta més gent estan a casa amb expedients de regulació de treball “temporals”. Al nostre terme municipal la quantia de camps abandonats és prou visible. Camps de regadiu, amb moltes possibilitats però sempre que el estar dies i dies, hores i hores treballant donen per a portar un jornal a casa. Va ser possible a partir d’ara? Molta de la nostra conciutadania podria tornar als camps, a la mateixa professió que els seus avis?

A quedat demostrat que sense un mínim de preu al camp, el llaurador abandona el que li resulta una ruïna i espanta del mateix als seus fills i nets. Ara és el moment de posar la política damunt la taula i garantir als llauradors el poder-se guanyar la vida al seu camp i igual podem baixar les xifres de l’atur, i mantenir un sector prop a nosaltres (no a l’altra part del món) que com s’ha vist és primordial davant situacions com la que estem vivint.

Dades locals de contagis. Si o No ?

A mi almenys sempre m’han dit que hi havia que estar preparat per a tot, però sincerament, per a estar confinat a casa per culpa d’un coronavirus que fa perillar la vida de qualsevol (molt especialment la dels nostres pares i mares) NO.

M’ha tocat viureu aquesta situació estant al Govern de la Pobla Llarga i aquesta circumstància també ha fet que aquest tema l’haja viscut possiblement amb més intensitat i amb més responsabilitat.

Vaja per davant el meu reconeixement a totes i a tots, alcaldessa, regidores i regidors, policia, brigada, veïnes i veïns que han tingut que treballar i els que s’han quedat a casa, sanitaris dels centre de salut nostre, etc. etc. etc. que han estat des del primer dia treballant per a totes i tots.

Un dels temes que ens ha fet debatre molt (molt més durant les primeres dies que ara, la veritat) ha sigut sobre les xifres a nivell local de persones amb COVID-19. Les teníem que saber (el Govern Municipal, l’alcaldessa) ? les teníem que fer públiques a la població ? quins pros i contres podia tenir el fet de saber-les? i si les veïnes i els veïns saberen les dades reals (foren les que foren) ajudaria o perjudicaria a parar els contagis?

Ahir el President de la Generalitat deia (així ho diu la Cadena Ser) que es comprometia a donar les dades a nivell local i que si no ho han fet abans ha sigut per a evitar qualsevol situació que afectara als malalts. Efectivament els Governs Municipals no hem tingut dades sobre com ha anat evolucionant els contagis a nivell local. Aquest fet, deia un alcalde d’una població veïna a la nostra, podia donar una falsa sensació de tranquil·litat als municipis (al no tenir dades semblava que els contagis eren en altres llocs i no al nostre municipi) i alguns podien comportar-se de forma irresponsable i no fer el confinament, etc.

Una nota de veu d’una veïna he sentit fa uns dies, davant el positiu d’una altra veïna, i la veritat es que tots els dubtes de si nosaltres (l’Ajuntament) teníem que tenir les dades, fer-les públiques, etc. se m’han clarificat. Des d’un primer moment s’ha dit que el tema era greu, que calia quedar-se a casa tots els que podíem per a evitar que els contagis foren a més i protegir a tots els que tenien que anar a treballar per a tenir tots de tot. Des d’un primer moment s’han posat tots els mitjans personals, físics, econòmics al servei de tota la Pobla. S’han habilitat llocs on poder aïllar-se persones que tingueren esta necessitat per símptomes, per ser realment positius després de proves, i així protegir els de sa casa. Es a dir, que més donava tenir un cas a la Pobla o molts més? Calia fer tot el que podíem de forma individual i col·lectiva per a protegir-nos tots i crec que així ho estem fent, a nivell personal i a nivell institucional.

Totes i tots hem demostrat que independentment de les xifres a nivell local, el que tenim que fer ho hem fet i estem fent-ho. Encara no ha finalitzat aquest mal son i tenim que continuar, amb disciplina, fent tot el que estiga en les nostres mans per parar al Covid-19.

A la Pobla, sols les religioses tenen carrer

Des de l’entrada dels Socialistes al Govern Municipal en esta segona etapa (a partir de 2015) hem anat avançant i molt en temes d’igualtat. Fins i tot, actualment, som un poble governat per dones (les quatre membres de la Junta de Govern Municipal són dones -Alcaldessa i les tres Tinentes d’Alcaldessa) però arrastrem una anormalitat que cal posar solució.

Actualment tenim 78 carrers amb nom, al nostre casc urbà (sense comptar amb el polígon industrial). Un total de 33 carrers porten nom “neutre” com VALL, MAJOR, NOU, 1 DE MAIG, LLEVANT, etc., sent prou majoritari, un total de 40, els carrers dedicats a homes vinculats a la Pobla (metges com LORENZO SANTAMARIA o RICARDO REIG, pintors com VARELA o GIL CUCÓ, mestres i altres com MIGUEL FERRERO), coneguts mundialment (com AUSIAS MARCH, BLASCO IBÁÑEZ, etc.) i com no religiosos (SANT JOSEP, SANT VICENT, etc.).

Sols 4 carrers estan dedicats a dones i en aquest cas totes elles religioses (SANTA ANA, SANTA CECILIA, PLAÇA DE LA VERGE, GERMANA MARIA MORENO). Evidentment que arrastrem, com no, el fer masclista d’altres èpoques, privant de referents femenins a les poblatanes en els nostres carrers i encara que modificar el nom d’un carrer comporta alguns mals de cap als qui allí viuen, si totes les veïnes i veïns estigueren d’acord, es deuria intentar anar modificant aquesta anormalitat, la de veure a la nostra guia de carrers sols 4 (d’un total de 78) dones, totes elles vinculades a la religió.