On estan els cossos?

Josep Lluis Navarro, a la pàgina 302 del seu nou llibre sobre la nostra història de 2017, ens diu que “el dia 10 el poble en massa acudí al soterrament de les víctimes [de la nit del 8 de juliol de 1919] en el que estigué present també la Guàrdia Civil per a evitar incidents i informar personalment al governador Durán sobre l’acte. La Voz de Valencia, al fer la crònica del soterrament, digué que es desenvoluparem conmovedoras escenas entre las familias de los muertos, i els corresponsals de El Pueblo i el Mercantil Valenciano es desplaçaren a la Pobla per a ser testimonis directes“. Però, on estan els cossos?

Durant mesos hem estat treballant per poder localitzar on estan soterrats els jornalers assassinats i lamentablement sols hem trobat un, tenint que donar ja com a inútil la possibilitat de trobar als altres cinc que varen ser soterrats el dijous 10 de juliol com no sols es va comentar en la premsa sinó també pel propi rector Vicente Rubiols Castelló. Tenim en les nostres mans una copia digital dels certificats de defunció de l’església i Rubiols va certificar que “el día diez de julio de mil novecientos diez y nueve mandó dar sepultura eclesiástica en el cementerio de este pueblo transcurrido que fuese el debido tiempo al cadáver de …”.

La hipòtesis de més pes és que es varen soterrar en terra i el pas dels anys ha fet desaparèixer qualsevol senyal per saber on estan. No és estrany al nostre cementiri no trobar a algun difunt ja que la seua organització des de l’inici ha sigut prou caòtica i molt més els que estan soterrats en terra. També es diu per algunes veïnes i veïns que el camí de la part vella del cementeri, on al centre es troba una rèplica de la Creu de Terme, es va fer per damunt de sepultures. Una altra hipòtesis és que finalitzada la Guerra es va crear al cementiri la secció Grupo Caídos (“lateral izquierda entrando, nichos del 1 al 10” entre la secció 1 i 2) on varen depositar les restes del rector Rubiols assassinat el 5 d’agost de 1936. Sabem de l’odi que regnava després de Guerra i soterrar al rector junt als “revolucionaris” sembla incompatible per als franquistes i qui sap si al final de forma totalment conscient es fera desaparèixer les seues tombes i fixes.

José Ramón Villaplana Oliver (14 de maig de 1900 - 18 de juliol de 1919) 

Aquesta hipòtesis última pot agafar més força al trobar sense cap dificultat a l’últim mort d’aquella nit que es va produir deu dies després, en concret el 18 de juliol de 1919 per les greus ferides que li va ocasionar el tir que va rebre. De fet en el certificat de defunció del registre civil que es troba a l’ajuntament es senyala com a causa de la mort “hemorràgia de la arteria femoral” però és el rector Rubiols qui certifica en el registre eclesiàstic que va morir “a consecuencia de herida de arma de fuego”. Segons ens narra la seua neboda, ell va eixir de casa la novia i al veure tanta gent a la plaça va parar i va rebre un tir en la cuixa. Jose Ramón Villaplana Oliver, de 19 anys, va ser soterrat el 19 de juliol de 1919 en un primer nínxol i en la làpida es va col·locar aquesta poesia:

19 años tenia

cuando la vida perdí

en una muerte triste y villana

que pide clemencia al cielo

A la família sempre els varen dir que el tir no era per a ell, que va ser un greu accident. Aquesta afirmació deixa clar que el tir als altres cinc si va ser premeditat, pot ser per considerar-los capitosts. Per aquest motiu també s’haguera pogut esborrar les seues tombes. Hui, la primera làpida no la podem veure al ser tapada per una nova al considerar la família, no fa tant de temps, que la primera estava en mal estat per ser mostrada, però la família sap on està i continuen anant a depositar-li flors, cosa que la resta de familiars no poden.

Lápida actual on està soterrat José Ramón Villaplana Oliver i que tapa l'original de 1919

Quatre rostres de 1929

Costa i molt tenir una foto dels que varen ser protagonistes al nostre poble fa molts anys. Estem treballant per poder tenir una imatge dels que foren assassinats en els Successos i la veritat es que està costant molt. Buscant per hemeroteques em trobat un article dedicat al nostre poble de 1929 en Unión Patriótica (revista oficial del partit personalista de Miguel Primo de Rivera per donar-li bombo a la dictadura instaurada pel colp d’estat del 13 de setembre de 1923) i apareixen quatre fotografies de quatre persones relacionades en el nostre poble. 

Apareix la foto del que era el Secretari de l’ajuntament, Manuel Andrés Rivas. Apareix la foto de Joaquín Sánchez, senyalant que era el Secretari del Comité Local de Unión Patriótica de la Pobla Llarga però lamentablement no hem més informació sobre ell.

Manuel Andrés Rivas

Joaquín Sánchez

La foto d’un home de certa edat dins d’un oval, diuen que és de l’alcalde Joaquin SANCHIZ o SANCHIS ? Josep Lluis Navarro, en el seu primer llibre de 2003, a partir de la pàgina 366 ens deixava escrit una “relació d’alcaldes coneguts” però no va fer cap menció a quin alcalde teníem en 1929 (ens diu que el 3 de novembre de 1927 era alcalde José Ramón Bellver i l’altra dada que dona és del 6 de novembre de 1930 situant com alcalde provisional Eusebio Victoria Bolinches) però en aquest nou llibre de 2017 ens diu que:

“Dos dies després de la proclamació de la República, el 16 d’abril del 1931 es constituí a la Pobla i de forma urgent, la junta municipal provisional, seguint les ordres del Ministeri de la Governació del govern provisional de la República. La junta municipal poblatana devia estar formada per tots els regidors que havien sortit en les últimes votacions, tant republicans com monàrquics. Aleshores l’alcalde en funcions Joaquín Sanchis, convocà al número ú del primer districte, Juan Bautista Victoria Bolinches i al número u del segon districte en que estava dividit el cens electoral, José Carbonell Llorca” (pàgina 306).

Així que podem senyalar a Joaquin Sanchiz o Sanchis com alcalde de la Pobla Llarga en 1929 i veure el seu semblant en aquesta foto.

Per últim, apareix la fotografia d’Eduardo Miñana Andreu com a cap local de U.P. Com ens diu Josep Lluis Navarro, “només els grans propietaris o els seus familiars tenien possibilitats d’accedir a la política i ocupar càrrecs públics” i trobem a Eduardo en “1902 vocal i regidor síndic de l’Ajuntament i el 1913, sense cap votació” alcalde. Eduardo era solter i vivien amb ell criades (en 1930 Antonia Fayos Boronat) o criats, com Ramón Mollá García (el Moreno) que va ser qui va dir en arrancar la Guerra que estava amagat en les coves de Benimàmet, detenint-lo el 23 d’agost de 1936 a la Pobla i matant-lo tres dies després prop del Cabanyal (ens ho conta amb més detalls Josep Lluis Navarro en la pàgina 338 del nou llibre de 2017). També podem ara veure a Eduardo Miñana gràcies a aquesta foto.

Sis o set morts?

Entre la documentació que trobem sobre els Successos, hi ha un article del periodista Carlos Esplá publicat el 16 de juliol de 1922, tres anys després d’aquella nit fatídica, que en principi ens va deixar preocupats per l’afirmació de que el total de morts varen ser set.

Josep Lluis Navarro ens ha deixat escrit que el total de morts havia sigut de sis: “tres treballadors dels camp moriren la mateixa nit del dia 8 [...] Dos més moriren l’endemà a causa de les greus ferides [...] i el dia 18 de juliol morí l’obrer [...] greument ferit també la nit del dia 8”. L’historiador local també ens diu en la pàgina 297 del seu últim llibre, que tres més foren ferits greus, així que: Carlos Esplà simplement havia errat en la xifra de morts després de tres anys d’haver escrit ell sobre els Successos com a corresponsal de El Pueblo? O havia mort algun dels ferits greus posteriorment i no s’havia contemplat?

Josep Lluis Navarro ens senyala el nom dels obrers ferits greus: “Graciano Pellicer Calatayud, Vicente Lluch, Isidoro Linares Cortes". Hem buscat en el registre civil de l’ajuntament i em trobat la inscripció de la mort d'Isidoro Linares Cortés, però en 1929. De Graciano i Vicente, no ha aparegut la seua inscripció en el llibre de defuncions. Així que l’afirmació de Carlos Esplá de que el total de morts va ser de set i no de sis, la podem donar com a errònia.

Però aquest article del periodista és molt interessant i els animem a llegir-lo completament (poden descarregar-lo polsant ací).  

Sis poblatans morts, cap culpable.

Com bé sabem gràcies al treball realitzat i publicat per Josep Lluis Navarro sobre els Successos de la Pobla Llarga, molta premsa es va fer ressò del que va succeir al nostre poble aquella nit del 8 de juliol de 1919. Ell ens senyala que el primer en publicar sobre els fets va ser La Voz Valenciana el dia 9 de juliol, que transcriu el telegrama del capità de la Guàrdia Civil al Governador. El 10 i següents, ja arreplega una gran quantitat de diaris els Successos (Las Provincias, El Mercantil Valenciano, ABC, El Pueblo) i també EL SOCIALISTA. Aquesta font no apareix citada a les publicacions de Josep Lluis Navarro però cal deixar clar que el seu treball és sens dubte immillorable.

 El Socialista del 10 de juliol de 1919

El Socialista va nàixer en gener de 1885 en l’agrupació de Madrid del PSOE. El 10 de juliol de 1919 va publicar en primera plana: LA TRAGEDIA DE PUEBLA LARGA. Des d’aquest primer article ja deixa clar que va a informar sobre el que ha passat però també a introduir opinió.

“Los atropellos, las vejaciones, los tormentos, los fusilamientos incluso de pobres por la guardia civil son para los jaques del maurismo puras fantasías, novelerías intranscendentes, que inventan las izquierdas para desacreditar al Gobierno.

Cuando se les reprocha sus crímenes se encogen de hombros diciendo que son puras fantasías … Pero mientras, la lista de obreros organizados muertos villanamente aumenta sin cesar.

Lo de Puebla Larga es sencillamente horrible, y no puede haber versión oficial, por amañada y mentirosa que sea, capaz de borrar este hecho fundamental: han muerto cinco obreros en la refriega, si es que la hubo, y ni un solo guardia está herido”

                   

 Día 11

Día 13

Día 15

Día 16

En les publicacions del dia 11, 13, 15, i 16 de juliol de 1919 apareix article sobre els Successos i el diumenge 20 de juliol de 1919, Pablo Iglesias, fundador del PSOE, escriu un article titulat EL CASO DE PUEBLA LARGA. Aquest article comença parlant de la intervenció de Prieto en el Congrés i la resposta del Ministre. De com Prieto havia explicat els fets i com havia argumentat Goicoechea per a culpar als obrers del que allí havia passat. A continuació Pablo Iglesias diu: “vamos a ver en este caso, por ser ya posible hacerlo, quién tenía razón, si nuestro correligionario Prieto o el exministro Goicochea”. Amb la fórmula de pregunta i resposta ens fa veure que en aquest cas, justícia? res de res. Cent anys després continuem igual. Sis poblatans morts, cap culpable.

Diumenge 20 de juliol de 1919, article sobre els Successos signat per PABLO IGLESIAS 

Els poblatans, som més pobres?

Ahir de matí, Ruben Malonda (Algemesí), em va deixar bocabadat per tot el que sap en l’àmbit econòmic. Hem va fer veure que en molts pobles com el nostre, la manca d'estadístiques per a prendre decisions i no saber moltes vegades com tractar algunes dades que ens arriben, és un vertader problema. I es que hi ha una dada publicada en l’agència tributària que ens preocupa a l’actual Govern Municipal i ens faria falta treballar i molt per poder saber de veritat el que realment significa.

S’ha publicat la dada sobre la renda bruta a la Pobla Llarga en el 2016 que puja a 18.362 € i la disponible que és de 15.873 €. Aquesta dada, si la comparem en els altres pobles de la nostra comarca, ens situa en el lloc 16. El primer poble amb més renda per veïna o veí de la Ribera Alta és Alzira amb 22.346 € de renda bruta, 18.608 € de renda disponible. La diferència entre la ciutat amb més renda de la comarca i nosaltres és de 3.984 € per cada declarant en l’any 2016.

Aquesta dada, la de la renda bruta en el 2016, podem comparar-la en la de 2013, i veure com hem evolucionat. En el 2013 va ser de 18.344 €. Doncs en tres anys (de 2013 a 2016) l’augment de la renda dels poblatans ha sigut del 0,1%. Aquesta dada és la que ens preocupa i molt, ja que si comparem en Alzira, entre 2013 i 2016 va augmentar un 8,51%, L’Alcúdia que és el segon poble amb més renda de la comarca va pujar entre 2013 i 2016 un 6,85%. I si continuem en els pobles que estan per damunt de nosaltres en renda vegem que tots augmenten en percentatges superiors al 3,11% (menys Manuel que baixa un 1,71%). Així que, ens estem empobrint?

Ruben m’explicava la importància de treballar per conèixer la desigualtat econòmica entre els poblatans (entre els que més guanyen i els que menys) però clar, a data de hui, poques dades tenim a l’ajuntament per poder fer un estudi com advertim fa falta. El que si tenim almenys és el coeficient de Gini tret, entre els treballadors municipals i almenys estem per baix del que tenim a nivell estatal que va ser del 0,345 en el 2016. Per al 2019 calculem en un 0,274 el coeficient de Gini en el nostre ajuntament.

Tot es pot perdre

El canvi polític en aquesta legislatura que està finalitzant s’ha fet ben evident en molts sectors (econòmic, cultural, serveis socials, etc.) sent sens dubte la recuperació de part de la nostra història més recent una de les que més ha marcat la diferència entre l'anterior govern i l’actual. No sols estic parlant ací a la Pobla Llarga sinó també al Consell, Diputació, i molts altres ajuntaments.

Hui és dia internacional de la memòria de l’Holocaust i prevenció de crims contra la humanitat. Durant aquesta setmana, i hui mateix, hi ha distints actes en molts pobles, ciutats, que en aquesta legislatura varen canviar el color polític dels seus ajuntaments. Però tot aquest avanç pot aturar-se o fins i tot desaparèixer davant la possibilitat de que l’extrema dreta vaja guanyant simpaties i vots al nostre poble, a la nostra comarca o al nostre País Valencià.

Rosa Torán, va escriure el passat 15 de gener en PÚBLICO, un article titulat “Conocer el pasado es Democracia” que deguem llegir complet per ser conscients del retrocés que ens amenaça davant l'aparició de polítics que neguen el feixisme, el franquisme, com el que va ser, un crim per a la humanitat.

JUNTS SOM FORTS

de Pasqual Boqueta (2019)

¡Soy un preso..!

Ahir es compliren 79 anys de l’afusellament a Paterna de l’alcalde republicà Nicasio Ripoll Ortolá i dos regidors també republicans, Bautista Gomar Benavent i Salvador Ramón Benavent, de la Pobla Llarga. Tots els indicis indiquen que els seus cossos varen ser dipositats a la fosa 113 del cementiri de Paterna i des de fa anys, els seus familiars estan lluitant per poder identificar les seues restes, donant-nos a tots una lliçó en molts aspectes. Molts altres poblatans foren afusellats després de finalitzada la guerra i hui volem aportar un document periodístic sobre un dels afusellats que pot ser els faja formular-se alguna pregunta. Almenys a mi si ho ha provocat.

El 13 de febrer de 1938 va eixir un nou número, el 431, de la revista Crónica. En aquesta revista apareix un article signat per I.A.C. dedicat a les brigades de voluntaris de presos que realitzaven tasques com recollida de llenya per a la presó. L’article arranca narrant com un centenar de presos de la Presó del Ministeri de la Governació en Segorbe eixien a les 7 del matí cap al sud de Teruel a llevar neu per restablir la circulació. “La República, que no regatea el más amplio humanitarismo a sus presos, quiere, sin embargo, que éstos presten su colaboración en trabajos o servicios que, a más de sacarles de una inactividad perjudicial en todos sentidos, compensen de algún modo los gestos que su reclusión origina al Estado”. I una vegada posats en situació ens conta que ja de nit, quan els camions eixien cap a la presó, u d’ells es va parar per una xicoteta avaria. En reparar-lo, alguns dels presos varen espentar el camió per posar-lo en marxa i en arrancar VALERIANO MONTANER [Montañes] ORTÍZ es va quedar sense poder pujar. Un camió que anava cap a València va parar i el va recollir, deixant-lo a un kilòmetre de la presó. “Ni por un momento ha pensado Valeriano Montaner Ortiz en no acudir a dormir a «su» Prisión. Pudo seguir a Valencia, y se bajó en Segorbe”. De viva veu, comenta Valeriano al periodista, que: “quise hacerme la ilusión de que no estaba detenido, y entré en un bar cercano a la Prisión a tomarme un vermut”. Cap a les 9 de la nit va anar fins a la porta de la presó, va cridar i li varen dir que ja no era hora de fer cap visita a ningú i ell va contestar: “Es que yo..., sabe usted..., soy un preso”.

Valeriano, segons ens diu Josep Lluis Navarro a la pàgina 350 del seu últim llibre sobre la nostra història, tenia 34 anys quan el varen matar, casat, obrer i afiliat a l’UGT. Empresonat a Xàtiva, el consell de guerra permanent núm 5 de Xàtiva en consell sumaríssim, el condemnà a mort el 4 d’agost del 1939 i fou executat a Paterna el 8 de novembre del 1939. El 15 de febrer de 1941, l’alcalde franquista Victor Soler, va signar el full 6 de la Causa General acusant a Valeriano de la mort del retor Rubiols però el 13 d’octubre de 1942 va presentar declaració Francisco Rubiols Boronat, nebot del retor, afirmant per dues vegades que “no han podido averiguar quienes fueron” els que el varen matar.

¿per què estava Valeriano empresonat a Segorbe en febrer de 1938? ¿Si el nebot de Rubiols reconeix que no sabien qui podia o podien ser els assassins del seu oncle, per què l’alcalde franquista Soler l’acusa a ell de la seua mort?