Sens dubte, els fets que la nit del dimarts del 8 de juliol de 1919 van ocórrer al nostre poble, van ser molt greus. La vida d’un ser humà és un dret fonamental i sis poblatans, sis homes (el més jove sols 19 anys) van ser privats d’aquest dret assassinant-los.
Al Congrés dels Diputats, el Diputat Indalecio Prieto Tudero, va intervindré el divendres 11 de juliol demanant en primer lloc la lectura de l’article 16 del Reglament de la Càmera: "Hasta la constitución definitiva del Congreso, éste no se ocupará de otra cosa más que del examen de actas y de las comunicaciones del Gobierno y del otro Cuerpo Colegislador, a no ser que ocurriera algun incidente extraordinario, péro nunca de proyectos ni de proposiciones de ley."
El Senyor Prieto va preguntar a la Presidència si considerava “los sucesos sangrientos y luctuosos desarrollados en Puebla Larga” un assumpte extraordinari (deixant clar que per al seu grup si ho era) per poder ser tractat per la Junta de Diputats. El Diputat Socialista reprotxava al Govern que no haguera notificat aquestos successos (almenys per obligació moral) a la Junta de Diputats, i que ells si consideraven important “que deliberemos sobre ellos”. El Senyor Prieto va explicar que “la Guardia civil, sin ningún toque de atenclión previo y el elemento patronal de la población, al unísono con la Guardia civil, han disparado sobre las masas populares, inérmes e indefensas, y han causado el número de víctimas que la Prensa relata”. També va explicar com varen començar aquestos fets i que la finalitat era requerir al Govern “con toda presteza” una comissió parlamentaria per vindre fins la Pobla i comprovar la realitat de les informacions “que inanan sangre”.
El Senyor President va fer oïts sorts a la petició del Diputat Prieto i va argumentar que havia fet “ya el uso que podía hoy hacerse del art . 16, y que ahora debemos pasar a otro asunto”.
El Senyor Prieto va demanar la paraula i també el Ministre de la Governació (Antonio Goicoechea Cosculluela). El President li va donar la paraula primer al Ministre que va fer una defensa de l’actuació de la Guardia Civil, comunicant que estaven a la espera de més informes però que estava molt tranquil ja que “todas las fuerzas vivas de la población, el alcalde, el cura párroco, el juez municipal, los diputados provinciales” havien mostrat mitjançant un telegrama la seua gratitud per la bona actuació del comandant de la Guardia Civil ja que per a ells havia evitat “mayor y más grave desarrollo” durant aquella nit.
En finalitzar el seu parlament el President li va donar la paraula al Diputat Prieto que va voler manifestar en primer lloc que no compartia la decisió del President de no portar el tema a la Junta de Diputats i va continuar dirigint-se al Ministre, fent menció a la constitució de la Societat de llauradors “que sigue orientacions socialistas” i que naturalment els que ell considerava “fuerzas vivas” estaven oposant-se al naixement i desenvolupament d’aquesta Societat. També va incidir en el fet que va originar tot aquest succés i que els que a la plaça acudiren “sin ningún acto hostil hacia nadie se les disparó, se les hirió y se les mató”. Al final de la seua intervenció va demanar al Govern “que vea el medio de satisfacer los anhelos de justícia” però en tornar a prendre la paraula el Ministre, va tornar a reafirmar que la Guardia Civil va actuar de forma correcta ja que sols dos moriren per Mauser, l’arma reglamentaria d’ells, i la resta per tir d’escopeta i pistola, deixant ja el tema tancat.
La pregunta es evident: podria aquest succés haver-se tancat per a la història d’una forma completament distinta si el President, el Sr. Marqués de Figueroa, haguera acceptat la petició del Diputat Indalecio Prieto de tractar els fets de la nit del 8 de juliol a la Pobla Llarga com excepcionals i haver constituït una comissió parlamentaria?
