Cent anys de la benedicció de l’hospital de la Pobla Llarga

Aquest 2021 també commemorem un altre centenari: la posada en marxa d’un hospital al nostre poble. Dir hui que a la Pobla Llarga vam tenir un hospital igual resulta pretensiós però així va ser.

El 22 de desembre de 1920, van comparèixer davant del notari Francisco Verdú y Payá en Carcaixent: Vicente Estellés Zamorano rector de Sant Joanet; Vicente Rubiols Castelló rector d’ací la Pobla; i Salvador Llorca Cucó l’alcalde president nostre. El notari els va comunicar que José Francisco Fogués Cogollos Prelado Domestico de su Santidad, Dean y Secretario de Cámara y gobierno que fue de la Diócesis de Coria, va deixar en testament unes cases al carrer Major per al establecimiento en Puebla Larga de una Comunidad Religiosa dedicada a la enseñanza de niñas de párvulos, y de un Hospital, establecimientos que han de llevar el nombre de San José[1].

Que l’hospital fora una realitat depenia de que el Ayuntamiento de Puebla Larga o alguna persona bienhechora es comprometeren a costear los gastos de sostenimiento. Llorca, en representació de l’Ajuntament, va presentar al notari l’acta de la sessió de la Corporació Municipal del 9 de desembre de 1920 on apareixien els següents acords tras detenida y amistosa discusión:

Iº Establecer el Hospital Municipal en la parte de la casa de la calle Mayor número 20[2] [...] ya que la capacidad del local destinado al fin expresado es suficiente para ello

2º Costear desde luego, por tiempo indefinido, los gastos de sostenimiento que dicho Hospital origine

3º Que por la Comunidad de Hacienda se proponga la cantidad necesaria que habrá de consignarse en el proyecto de presupuesto para 1921-22[3]

La inauguració (bo, la benedicció per a ser exactes) va ser en les festes d’octubre de 1921. Les festes s’iniciaren el 14, amb vuelo general de campanas y alegre pasacalle por la banda de música de Manuel, y a las nueve se celebrará la fiesta religiosa [...] Terminada esta, y con asistencia de las autoridades y clero, se procederá a la solemne bendición del hospital para enfermos pobres y cedido por un ilustre bienhechor a este Pueblo.

Alguna ajuda a mantenir-lo en funcionament va vindre no sols de l’Ajuntament i en 1935 es feia pública la cessió a l’hospital per part de Jesús Bolinches Lluch (que va morir en novembre de 1934) de una huerta magnífica que poseía y que está dotada de una amplísima casa jardín y un manantial de aguas de portentosas virtudes curativas, que debidamente explotado rendirá grandes beneficios al pueblo entero.

Hui no podem veure’l. L’hospital i la casa contigua (la del vicari) adosada a la que [...] se destina a Colegio de Enseñanza varen ser derrocades en 1981. A primeros de julio se empezó quitando tejas, rejas, puertas o sea lo poco que se veía aprovechable. Después con la excavadora fue todo a tierra. Les dos cases sin habitar y cayéndose, van ser tombades per a fer un patí per al Col·legi (el patí que tots podem veure hui) després de rebre l’autorització en primera instància de l’Arquebisbe de València, i en segona, per l’Alcalde de la Pobla Llarga.

Imatge de la façana de l’hospital que apareix en una targeta postal i on es pot apreciar el retaule ceràmic dedicat a Sant Josep. Aquesta imatge seria amb posterioritat a la seua inauguració ja que el rètol HOSPITAL MUNICIPAL el va posar l’Ajuntament més tard i li va costar la protesta de la parròquia. Imatge de l’arxiu de Ximo Vidal.  

Fotografia amb tota probabilitat de la dècada de 1970. No sols podem veure la casa destinada a l’hospital sinó la contigua, la del vicari, i que hui, el solar d’aquestes dos cases, són el patí del Col·legi. Fotografia cedida per Joan Català.

BIBLIOGRAFÍA

Josep Lluís Navarro i Sanchis: La Pobla Llarga introducció a la seua història. 2003. Edicions 96, S.L. pàgines 237, 238, i 453.

Las Provincias diario de Valencia. Any 56 Número 16124. 5 d’octubre de 1921

Diario de Valencia. Any XI Número 3660. 7 d’octubre de 1921

La Voz de Cantabria diario gráfico independiente de la mañana. Any IX Número 3215. 14 de juny de 1935.

NUMERO CUATROCIENTOS CINCUENTA Y NUEVE. Acta del notari Francisco Verdú de 22 de desembre de 1920. Arxiu Ximo Vidal.

Diari de la Hermana Carmen Chasco. Arxiu Ximo Vidal.

---

[1] José Francisco Fogués Cogollos va morir el 20 d’agost de 1913 con testamento otorgado ante el Notario […] D. Pascual Noguera Lledó el día 1º de junio de 1911, en el que ratificó, en casi todas sus cláusulas, otro otorgado en diez de noviembre de 1910 ante el Notario de Berlanga D. José Noguera Cogollos. I si va morir en 1913, per què es va tardar fins 1920 en fer-se efectiva la seua voluntat? Perquè també va deixar clar al seu testament que l’usdefruit de les cases era per a la seua germana Concepción y per al seu marit Juan Cucó Barrachina i fins que no moriren ells (Juan va faltar el 7 de maig de 1914 i Concepción el 11 d’octubre de 1919) no es cediren per a la dita finalitat.       

[2] Els números de les cases poden variar però sembla que es van equivocar i encara que es pot veure en una fotografia de la dècada dels 70 del passat segle que tenia esta casa el número 14, també va deixar per escrit el notari i davant de Llorca aquell dia, que es tractava de un edificio perfectamente delimitado, con planta baja, piso alto, una y otra divididos en dependencias, habitaciones y desván, que ocupa una superficie de 146 metros 25 centímetros cuadrados, sito en Puebla Larga y su calle Mayor, señalada con el nº 14 de la manzana segunda

[3] Josep Lluís Navarro ens diu que l’Ajuntament es va comprometre amb el rector Vicente Rubiols ha aportar 250 pessetes anuals i els serveis de facultatius, metges i farmacèutics.

El deute per poblatana i poblatà, baixa de 1.000 €

El pas pel govern del nostre poble -de la Pobla Llarga- del Partit Popular, ens ha deixat a les generacions que el vam patir i a les que estan arribant una autèntica ruïna econòmica.

Cal recordar que el PP va arribar al govern en 2002. En 2012 va fer un préstec de 3.747.534,75 €. Aquest deute es sumava a l’existent que era a 31/12/2011 d’1,6 milions d’euros. Més de 5,3 milions d’euros vam passar (la Pobla Llarga) a deure-li als bancs. Cada poblatana i cada poblatà va passar de deure 351 € a 1.145 €. Des de 2012 fins 2019 el deute sempre ha estat per damunt del 1.000 € fins 2020, que a 31 de desembre el deute s’ha reduït fins als 980 €.

El deute total encara és molt alt (4,3 milions d’euros). La forma de pagar-lo, gràcies a les gestions del govern socialista de la passada legislatura i l’actual, està solucionat (el PP va signar tornar-li als bancs 600.000 € cada any, una autèntica burrada) però aquest deute està impossibilitant que l’actual govern puga fer qualsevol operació en bancs i com sabeu moltes de les inversions que el nostre poble necessita passa per una despesa molt gran que sense la formalització d’un préstec és fa inviable. 

La Glorieta

Tots els que hui vivim a la Pobla Llarga sabem on està, pot ser hem jugat en ella, o hem passejat per LA GLORIETA, però fa cent anys no es deia ni així.

Hi ha una primera imatge d’ella (pot ser hi haja més però no tinc constància) de 1921. La Pobla Llarga regalava una tenda de campanya a l’exercit d’operacions en Melilla i es va beneir allí, en la futura Glorieta (España estava en Guerra “amb Àfrica” i el nostre poble va aportar diners, i va cedir l’hospital inaugurat en les festes d’octubre per a curar als ferits en aquesta Guerra).

Si sabem que és la Glorieta és per la garita que es pot veure darrere de les autoritats civils i eclesiàstiques en l’edifici que va albergar la Casa Quarter de la Guardi Civil (en febrer de 1920 el president del Sindicat, Pascual Flores, convoca Junta per aprovar el destinar 45.000 pessetes a fer la Casa Quarter de la Guardia Civil) i que va desaparèixer quan es va construir la Casa de la Cultura (el 27 de novembre de 1986 es van finalitzar les obres). Aquesta garita ha sigut fotografiada i pintada durant molts anys.

La Glorieta va ser “construïda” per a les festes de juny de 1925. Las Provincias del 23 de juny de 1925 apareix un article que diu: “El Ayuntamiento de Puebla Larga, dando una prueba de cultura y progreso al Pueblo, ha construido al principio de la calle Mayor una espaciosa y pintoresca Glorieta, en donde con la precintada calle se instalará la feria”. Igual és el moment de plantejar alguna actuació en ella de cara al seu Centenari.

Con diu Joan Català, aquesta foto de la Pobla durant la Segona República deu ser per festes de juny i es poden veure les cassetes de la Fira en ella, en La Glorieta.

I centenari de la mort del metge Lorenzo Santamaría Barraquet

 

Las Provincias – Any 56 Número 16957 - 1921 juliol 19

El 16 de juliol de 1921, moria a la Pobla Llarga, el metge titular Lorenzo Santamaría Barraquet. 22 anys va estar al nostre poble (la seua arribada va ser en 1899) “el prestigioso médico y caballeroso señor don Lorenzo Santamaría Barraquet, siendo su muerte sentidísima en aquella localidad, pues el finado, en el ejercicio de su profesión, tubo para el necesitado, además de la ciencia, la virtud de la caridad [...] Sus convecinos bendecirán su nombre y guardaran imborrables recuerdos de las excepcionales dotes que adornaron al finado” (Diario de Valencia – Any XI Número 3581 - 1921 juliol 19).

Aprofitem aquest centenari per a rectificar les plaques del carrer que porta el seu nom ja que hi ha un error en com es va escriure el seu cognom i deixarem constància de les dades d’inici com a metge i final, l’any en que va morir.

Carrer Metge Lorenzo Santamaría

(metge titular de la Pobla Llarga des de 1899 fins que va morir en 1921)

250.000 euros, com a mínim, la donació de la Bolinches?

Matilde Bolinches no sols va fer possible amb la seua aportació econòmica el remat del campanar aconseguint així un temple “de los más bellos y hermosos de nuestra diócesis” (Diario de Valencia 24 de juny de 1925) sinó també “el nuevo piso de mármol, muy precioso y de valor; ufanas verjas; restauración y dorado del altar mayor, de una visualidad hermosa e indiscutible merito; sustitución de nuevos, bonitos y cómodos bancos; elegante presbiterio; embellecimiento general, comprensivo hasta la fachada, paredes y alrededores que circundan el templo, e incontables reformas, que resultaría prolijo enumerar, campeando en todo la piedad, el arte y exquisito gusto” (Las Provincias 25 de juny de 1925). En la missa del gall de 1925 es va estrenar “una rica, magnífica y voluminosa araña, instalada cerca del altar mayor, y de varias hermosas arandelas pegadas sobre los pilares, de una visualidad sorprendente, todo lo cual, con esplendor extraordinario, fue encendido en el solemne acto del canto de Gloria in excelsis Deo, produciendo dulce y santa emoción en el concurso de fieles que invadía per completo el templo parroquial y alrededores, como jamás conocido” (Las Provincias 27 de desembre de 1925) i com no va ser pagada amb el patrimoni de la Matilde.

Però tants diners tenia Matilde? La veritat, ni idea. El que si sabem és que tenia molts camps, més de 75 fanecades entre el terme de la Pobla i de Castelló i que als 4 mesos de la seua mort es va fer pública la primer subhasta de part d’ells, en concret per al divendres 16 de desembre de 1921 a les 9 del matí en la notaria de Carcaixent de Francisco Verdú i Payá. En juliol de 1922 es va anunciar una nova subhasta no sols de més camps d’ella sinó també d’una casa que tenia en el que va ser una alqueria musulmana que coneguem com les Cases d’Esbrí. Una tercera subhasta es va anunciar en març de 1924 amb un total de 5 finques totes elles d’arrossars en el nostre terme, en el de la Pobla Llarga.

He de confessar que tinc la curiositat de saber el total de diners que va arribar a donar a l’església Matilde Bolinches. Igual trobem en els arxius de la parròquia factures de tot el que es va pagar amb els seus diners, però no m’he pogut resistir a traure una xifra aproximada fins que fem el treball de consultar eixos arxius, i la xifra per a mi podria estar per uns 250.000 euros com a mínim. 75 fanecades (sense contar la casa) a unes 1.000 pessetes la fanecada (sobre valor de les fanecades entre 1921 i 1925 no hem trobat res però si en 1873 gràcies a un escrit de Vicente Lassala, polític valencià que va ser president de la Cámara Agrícola Valenciana, que xifrava ja en aquella època en 1.000 pessetes el valor d’una fanecada en la província de València) estaríem parlant d’unes 75.000 pessetes que hui suposarien uns 250.000 euros aproximats. No està mal.

S.R.I, Pasionaria, Alberti, Juan García Morales, la Pobla Llarga

Hem tingut el privilegi de rebre unes paraules escrites de Francisco García Hernández sobre el que recorda (hui compta amb 88 anys) dels seus anys a la Pobla Llarga. Va ser en octubre de 1936 quan van arribar a la Pobla, ell (amb 6 anys) junt a sa mare que era neboda de Juan García Morales, el propi Juan amb sa mare i també el seu germà Néstor amb la seua dona.

Francisco ens confessa que l’edat li està fent perdre molt records de la seua infantessa però està segur que: “vivíamos en una casa de planta baja al borde de la carretera que atravesaba todo el pueblo y que daba por la parte trasera a la huerta y los naranjos. No estaba muy lejos de una estación de ferrocarril [carrer Vall, hui número 52]. También recuerdo que por las noches y con frecuencia venia un bombardero enemigo que volaba a baja altitud y que le llamaban “la pava“. Decía la familia que intentaba bombardear la estación y unos depósitos de gasolina que nunca logro destruir. Durante nuestra estancia Don Juan y su hermano Néstor se ausentaban con frecuencia y estaban en contacto permanente con las autoridades del pueblo, también estaban relacionados con una familia amiga valenciana que tenía un negocio de exportación de naranjas y que se llamaba Gascó”.

He llegit la biografia de Juan García publicada per Antonio César Moreno Cantano, i he estat llegint articles publicats en premsa nacional per Juan i altres sobre ell. És evident que la seua persona (els seus discursos, els seus escrits) va ser molt influent durant la Segona República i la Guerra. Per aquesta raó estic convençut que la seua presència a la Pobla no es va limitar a menjar i a dormir. Tenim constància de la vetlada teatral que es va celebrar en febrer de 1938 per a recollir fons per a l’organització Socorro Rojo Internacional a la Pobla. El S.R.I. publicava els discursos de Juan per a recollir fons ja que eren molt valorats i la gent els comprava per poder llegir-los. Rafael Albertí va vindre a la Pobla aquella vetlada per a llegir alguns dels seus poemes. La Pasionaria també va estar a la Pobla visitant la Brigada Internacional que estava en el magatzem de Planelles (actualment carrer Vall 138 i 140). Juan signava articles junt a la Pasionaria i Rafael Alberti entre altres. 

Sense saber de Juan, sense saber que va viure ací, aquest acte per al S.R.I., aquestes visites de la Pasionaria, de Rafael Alberti, eren com increïbles. Ara, almenys per a mi, tenen una explicació.

Panteó Bolinches

Si sou dels que aneu al Cementiri, segur que teniu en ment un panteó en la part més vella a la vostra dreta una vegada haveu accedit dins del tot. Costa de veure en una única pedra de mabre amb un àngel, el nom de la persona que allí descansa: Matilde. Cap cognom, cap data del dia que va morir, o els anys que tenia la tal Matilde, fa complicat saber de qui es tracta realment però sols has de preguntar als més majors i et diuen de seguida que la tal Matilde és la Bolinches, la que va pagar el remat del campanar.

Buscant un poc hem trobat que Matilde va morir als 62 anys, el dia 9 d’agost de 1921 en Villar del Arzobispo, celebrant el seu funeral a la nostra església, la d’ací de la Pobla Llarga, el 19 d’agost a les 9 del matí. Aquesta data, que va morir en agost de 1921 ens fa dubtar de que el remat del campanar siga de 1921 com se’ns ha dit, així que caldrà investigar més sobre la data exacta de la finalització de les obres al campanar però no és l’objectiu d’aquest escrit.

Continuant amb el panteó, si et fixes en ell, veus algunes coses que et resulten (almenys a mi) un tant preocupant. Als laterals pots observar forats on segur hi havia alguna cosa, pot ser mabre igual que el que queda?. Si mires cap amunt pots apreciar que algun remat ha sigut llevat a la força. Fins i tot pots veure que la llosa està reparada, es veu que es va trencar, almenys per dos parts. I els balustres que adornen i subjecten la barana de ferro es veu reparat després d’haver sigut partit.

El 25 de juny de 1925 es publicava a Las Provincias un article “llarg” on es parla de totes les millores que gràcies a ella s’havien fet a l’església (ho comentarem en un nou article més endavant) i diu: “Doña Matilde Bolinches Miñana [mal, és Serena el segon cognom] es su nombre, que debe permanecer perennemente incrustado, con letras de oro, en la mente y en el corazón de todos estos feligreses, transfiriéndoselo de unas generaciones a otras, estándolo ya esculpido brillantemente sobre piedras marmóreas en el rico panteón de familia erigido en nuestro Cementerio [...]”. Piedas marmóreas, es a dir més d’una. Una llàstima que hui sols quede el que podem veure en aquest panteó i no gaudim de l’original, i una desgràcia si va ser per culpa de que en algun moment de la nostra història es fera malbé.