Vides segades

A estes hores (divendres 24 d’abril de 2020, 19:30 h) teníem programada la inauguració d’una nova exposició a la Casa de la Cultura dins dels actes organitzats per a recordar a totes i tots els poblatans víctimes del franquisme. Aquest any i gràcies al treball primer de Josep Lluis Navarro reflectit als seus llibres, com no d’Aina i la millora de moltes dades per Joan Català, volíem mostrar a tots vostès, com el colp d’estat perpetrat en juliol de 1936 posant-se al front dels militars sublevats Franco, va segar la vida d’uns 60 poblatans entre el 5 ‘agost de 1936 (va ser mort el rector Rubiols) i el 25 de maig de 1950 (mataren a José Llinares Beltrán).

L’objectiu d’aquesta exposició era mostrar a les actuals generacions de poblatanes i poblatans la conseqüència inhumana d’aquell colp d’estat, que es va emportar des de l’inici la vida de molts poblatans (pares, fills, amb distintes professions, etc.). Cap conflicte entre persones a de finalitzar amb la mort de ningú i immersos com estem en aquesta pandèmia, estem més que mai, donant-nos compte de que la pèrdua d’una vida humana és un mal irreparable i açò és el que aquesta exposició volia fer veure a les actuals poblatanes i poblatans.

Un exemple de poblatà que va morir, en aquest cas al front el 24 de gener de 1939 amb 29 anys, és Emilio Ibáñez Bohigues. Ciclista durant la dècada dels anys trenta, va estar competint professionalment i gràcies a ell (i també als dos germans Elviro i Alejandro Rodríguez) la Pobla Llarga va ser un referent en aquest esport i la Guerra va segar una vida que de segur haguera aportat molt a aquest esport.

La sala d’exposicions s’anava a dividir en tres zones: inici de Guerra; als distints Fronts; durant la Dictadura. En alguns familiars ja s’havia contactat (faltaven molts altres) per intentar tenir fotografies d’ells, objectes que ens pugueren ajudar a saber més sobre ells, sobre les seues professions, etc., i així propiciar la reflexió sobre la injustícia de llevar la vida a un ser humà i en el nostre cas, com la Guerra i la repressió posterior van segar la vida a molts poblatans.

Aquesta exposició queda al calaix fins que la COVID-19 ens deixe en pau.

Ara, el Camp.

Tots ens estan dient que mai res serà igual. Aquesta crisi sanitària i també econòmica ens ha fet replantejar-nos moltes coses, a nivell personal i professional, i jo confie que aquest més que probable canvi que anem a fer totes i tots en les nostres vides es trasllade a nivell polític.

Una de les activitats essencials durant aquesta crisi ha sigut l’agricultura. Fa dos mesos, a València, es manifestàvem els llauradors (segons la premsa la més multitudinària en deu anys) demanant el més bàsic per a qualsevol: un mínim de rendibilitat que garantisca al llaurador el poder sobreviure de la seua professió.

Hem vist que les xifres de l’atur han sigut altes i molta més gent estan a casa amb expedients de regulació de treball “temporals”. Al nostre terme municipal la quantia de camps abandonats és prou visible. Camps de regadiu, amb moltes possibilitats però sempre que el estar dies i dies, hores i hores treballant donen per a portar un jornal a casa. Va ser possible a partir d’ara? Molta de la nostra conciutadania podria tornar als camps, a la mateixa professió que els seus avis?

A quedat demostrat que sense un mínim de preu al camp, el llaurador abandona el que li resulta una ruïna i espanta del mateix als seus fills i nets. Ara és el moment de posar la política damunt la taula i garantir als llauradors el poder-se guanyar la vida al seu camp i igual podem baixar les xifres de l’atur, i mantenir un sector prop a nosaltres (no a l’altra part del món) que com s’ha vist és primordial davant situacions com la que estem vivint.

Dades locals de contagis. Si o No ?

A mi almenys sempre m’han dit que hi havia que estar preparat per a tot, però sincerament, per a estar confinat a casa per culpa d’un coronavirus que fa perillar la vida de qualsevol (molt especialment la dels nostres pares i mares) NO.

M’ha tocat viureu aquesta situació estant al Govern de la Pobla Llarga i aquesta circumstància també ha fet que aquest tema l’haja viscut possiblement amb més intensitat i amb més responsabilitat.

Vaja per davant el meu reconeixement a totes i a tots, alcaldessa, regidores i regidors, policia, brigada, veïnes i veïns que han tingut que treballar i els que s’han quedat a casa, sanitaris dels centre de salut nostre, etc. etc. etc. que han estat des del primer dia treballant per a totes i tots.

Un dels temes que ens ha fet debatre molt (molt més durant les primeres dies que ara, la veritat) ha sigut sobre les xifres a nivell local de persones amb COVID-19. Les teníem que saber (el Govern Municipal, l’alcaldessa) ? les teníem que fer públiques a la població ? quins pros i contres podia tenir el fet de saber-les? i si les veïnes i els veïns saberen les dades reals (foren les que foren) ajudaria o perjudicaria a parar els contagis?

Ahir el President de la Generalitat deia (així ho diu la Cadena Ser) que es comprometia a donar les dades a nivell local i que si no ho han fet abans ha sigut per a evitar qualsevol situació que afectara als malalts. Efectivament els Governs Municipals no hem tingut dades sobre com ha anat evolucionant els contagis a nivell local. Aquest fet, deia un alcalde d’una població veïna a la nostra, podia donar una falsa sensació de tranquil·litat als municipis (al no tenir dades semblava que els contagis eren en altres llocs i no al nostre municipi) i alguns podien comportar-se de forma irresponsable i no fer el confinament, etc.

Una nota de veu d’una veïna he sentit fa uns dies, davant el positiu d’una altra veïna, i la veritat es que tots els dubtes de si nosaltres (l’Ajuntament) teníem que tenir les dades, fer-les públiques, etc. se m’han clarificat. Des d’un primer moment s’ha dit que el tema era greu, que calia quedar-se a casa tots els que podíem per a evitar que els contagis foren a més i protegir a tots els que tenien que anar a treballar per a tenir tots de tot. Des d’un primer moment s’han posat tots els mitjans personals, físics, econòmics al servei de tota la Pobla. S’han habilitat llocs on poder aïllar-se persones que tingueren esta necessitat per símptomes, per ser realment positius després de proves, i així protegir els de sa casa. Es a dir, que més donava tenir un cas a la Pobla o molts més? Calia fer tot el que podíem de forma individual i col·lectiva per a protegir-nos tots i crec que així ho estem fent, a nivell personal i a nivell institucional.

Totes i tots hem demostrat que independentment de les xifres a nivell local, el que tenim que fer ho hem fet i estem fent-ho. Encara no ha finalitzat aquest mal son i tenim que continuar, amb disciplina, fent tot el que estiga en les nostres mans per parar al Covid-19.