HE MIRAT ...

Dins de totes les responsabilitats que un Govern Municipal té (que son la veritat moltes) hi ha una realment important per a nosaltres però molt difícil de portar a cap, de realitzar, ja que no depèn al 100% del que fages. Però és realment cert que depèn de com es gestiona aquest tema pot influir més o menys en aconseguir aquest objectiu. Estem parlant de la responsabilitat d’aconseguir que les veïnes i veïns s’involucren en la gestió del que es seu, participen en donar solució als problemes del seu poble, i fins i tot pugen valorar formar part d’alguna de les llistes dels partits polítics per a accedir a l’Ajuntament (a formar part de la Corporació Municipal) i un llarg etc.

Estem en democràcia, som nosaltres els que ens tenim que governar. Alguns vam pesar en un moment determinat, en una etapa de la nostra vida, que si alguna cosa volíem canviar, no li ho podíem demanar als nostres pares ja que eren majors i tampoc als nostres fills ja que eren menuts, així que era el nostre moment. Una vegada ja dins, cal no sols treballar per poder fer el que penses millor en eixe moment sinó també en el que penses podrà ser millor per al futur i com no, que hi haja un relleu per a quan comences a ser major.

Hem fet tantes coses (des del Govern Municipal) cap a aquest objectiu que avorriria ara contar-les i la veritat es que se està notant cert canvi en aquesta direcció, la de la participació de tots, i com a exemple l’èxit que està tenint el DECIDIM LA POBLA (hui ja 18 projectes presentats i encara queden 11 dies per poder fer-nos arribar més propostes per millor la Pobla Llarga).

Vos deixe aquesta poesia de Rosa González que va rebre el 3 premi en el concurs de poesia de la Pobla Llarga de 1996 i es va publicar al programa de festes de 1997.

HE MIRAT ...

He mirat al cel i he vist un ocell

volava abatut i un tant inquiet

he tornat a mirar i ara ho comprenc

he vist el cel de fum cobert.

He mirat al mar i he vist un peix

nadava insegur i un tant impacient

he tornat a mirar i ara ho comprenc

he vist el mar d’una taca cobert.

He mirat el paisatge i he vist una llebre

corria espantada i un tant inconscient

he tornat a mirar i ara ho comprenc

he vist el paisatge de flames cobert.

He mirat el parc i he vist un xiquet

jugava amagat i un tant innocent

he tornat a mirar i ara ho comprenc

he vist el parc de soldats cobert.

He mirat la meua terra i he vist a la gent

parlava, es queixava però no feia res

he tornat a mirar i no ho comprenc

com podem arribar a aquest extrem.